Ciment, corrupció, crisi... col·lapse

Ahir, dissabte, el personal del teatre Principal de Palma, tot i el pesar per la mort del company Bernat Damians, coordinador de maquinària i cap d’escenari del teatre, es va carregar de coratge per fer possible "l'assaig" de la banda de personatges periodístics de Rock and Press. Va ser un concert estrany. No estam acostumats a sentir les lletres incisives i de veritats sense complexos d'aquesta tropa asseguts a les butaques de cap teatre, i menys del Principal. Em varen venir al cap concerts durant l'època daurada del PP al capdavant del Govern d'aquestes Illes i els casos de desvergonya, corrupció, especulació sense mesura i turisme, turisme i més turisme. Era certament una realitat que donava molt de peu a caricaturitzar, i en molts dels fets que inspiraren les cançons i els tres discs de la banda -Cemento, Corrupción i Crisis-, la realitat superava àmpliament la ficció i, com va comentar Miquel Massutí, varen resultar ser discs premonitoris. 

Tenc la sensació que d'ençà del darrer concert organitzat pel GOB en què els Rock and Press varen tocar, el 'Concert per la protecció del territori i contra la corrupció', a ses Voltes el 2009, les coses han perdut humor. La vida s'ha tornat massa seriosa i no crec que sigui una cosa de l'edat i dels 12 anys que han passat. Tot ha esdevengut més greu, menys espontani i més sense retorn. Potser aquest és el motiu d'aquesta gravetat. Darrerament tenc la sensació que els esdeveniments ja ens han superat amb escreix. I les polítiques que acompanyen aquesta realitat desbocada que ja ens fa tocar amb les mans la realitat de l'emergència climàtica, l'escassesa de recursos i el trastocament d'una pandèmia global no estan en absolut a l'alçada de la complexitat de la realitat que se'ns dibuixa al davant. Diàriament ens arriben notícies de constrasts distòpics i desconcertants de la realitat, aquí mateix i més enllà de les nostres fronteres: joves sense futur protagonitzen alhora un increment preocupant de problemàtiques de salut mental i conductes suïcides, que han augmentat un 14% i un 27%, respectivament, com apunta Oriol Lafau, mentre les notícies i la premsa ens mostren els joves de viatges d'estudis totalment fuits i desbocats i retinguts en hotels de Mallorca, després dels macrobrots desencadenats arran de la relaxació de les mesures de prevenció fins ara vigents per calmar la incidència d'una pandèmia que, tot i la vacuna, continua sent aquí.

Durant el juny han arribat 10 pasteres a les Illes, 2 ahir mateix en aigües de Cabrera amb 32 persones que varen ser detingudes per la Guàrdia Civil i Salvament Marítim, i mentrestant, fa dues setmanes i via marítima també arribava el primer megacreuer, que va ser rebut per les "nostres" autoritats, que no veig que vagin a rebre els immigrants amb vides truncades que arriben a les costes d'unes illes on la gent paga per venir a banyar-se i d'això es suposa que vivim. Els nostres polítics actuals sembla que han deixat enrere la corrupció -fins i tot tenim una oficina anticorrupció-, però el que pens és que algunes de les corrupcions sistemàtiques han deixat no de fer-se, sinó de ser-ho, gràcies a normes i lleis que han legalitzat pràctiques abans il·legals i ara igualment il·lícites, però possibles (en l'urbanisme és encara una realitat; recordau, si no, la llei ad hoc per al complex esportiu en sòl rústic Rafa Nadal i l'esmena addicional posterior per possibilitar-li el que la llei seva no li permetia, els usos turístics a les seves instal·lacions). La pròpia llei que regula l'arribada de persones migrants és en si un atac directe als drets humans i no ha estat motiu de cap revisió en temps de pandèmia, en què els contractes de treball que els possibiliten regularitzar aquí la seva situació eren inexistents perquè l'economia s'havia aturat gairebé en absolut i de cop, però a aquestes persones se'ls continuava exigint el contracte.

I, mentrestant, Europa s'endeuta per continuar alimentant el creixement sense límits a un món amb límits jugant amb el relat i fagocitant el futur de les futures generacions per comptes de garantir-lo. I així, tot un llarg de realitats paral·leles, resoltes en vides particulars travessades per la violència d'aquest sistema que se'ns ha tornat tan indigerible. I les reivindicacions al carrer arreu del món són cada cop més fortament reprimides, callades i menystingudes. Nicaragua i molts països de Llatinoamèrica viuen ara una de les repressions més violentes, amb desaparicions, empresonaments i violència sobre persones defensores, organitzades en la denúncia i resistència a les polítiques dels seus propis països, que responen sovint als interessos de grans multinacionals que pretenen l'extracció de materials i recursos d'aquests països per a possibilitar la "nostra transició verda i digital" que els fons europeus financen sota conceptes com Next Generation, resiliència i recuperació. 

Ja ens costa fer broma de tot plegat sense caure en un cinisme que ens acaba rosegant a nosaltres mateixos per dins fruit de la desesperança. El món s'ha fet cada cop més complex, cru i irreversible. I ens costa, almenys a mi, dur-ho amb lleugeresa. Ahir vaig enyorar poder cridar, ballant i desfeta, les lletres punyents de Rock and Press envoltada de persones que, com tu mateixa, comparteixen la denúncia sense vergonya ni censura ni pudor les desevergonyes de la classe política. Tenia la sensació que allò ho fèiem quan, il·lusos, encara crèiem que les coses podien canviar si guanyava l'esquerra. Tot ha perdut sentit de llavors ençà, tot s'ha complicat fins al punt d'una pandèmia mundial que també, il·lusos, alguns pensàvem que ens faria reflexionar sobre el rumb i la complexitat, alhora que vulnerabilitat, de tot plegat. Potser necessitam que Rock and Press faci un darrer disc abans de deixar els escenaris definitivament i que es digui 'Colapso'. Almenys, mentrestant, els que, tossuts, no desistim de continuar denunciant la bogeria de tot plegat tendrem la banda sonora gamberra d'aquests temps que ens ha tocat viure, que ens permeti riure un poc de tot acompanyats de la millor gent i lluny de la hipocresia que acaba impregnant la postveritat que habitam.

Margalida Ramis és activista ecologista i portaveu del GOB