Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsArticle de Nèstor Luján (Mataró, 1922 - Barcelona, 1995) a Destino (19-V-1962) sobre les dificultats que hi havia fa seixanta anys per trobar tabac selecte [traducció pròpia]. Luján conreava un periodisme de divagació farcit d’ironia indolent a la manera del seu mestre Josep Pla.
La setmana passada vam publicar una carta al Director en la qual un metge es queixava d’un problema que afecta els fumadors inveterats. Segons sembla, i per fer-nos encara més desgraciats, la Medicina ja ha decidit fins a quin punt tan gravíssim resulta nociu l’ús del tabac. Aquest hàbit, que fins ara entrava en la categoria de petit vici, és ja una cosa d’espantoses conseqüències per a la salut. La ciència, però, ha indicat successives gradacions pel que fa a la malignitat de l’ús del tabac: és greu en el cas del cigarret de paper, i menys greu en el cas dels cigars i en el de fumar en pipa. Com és sabut, aquí vivim en un règim de monopoli pel que fa a l’administració i expedició d’elements relatius al terrible vici que ens ocupa. Plantejades les coses en termes de tal gravetat, l’esmentat lector es queixava que aquells que volen abandonar l’ús del cigarret, però no del tabac -molts no poden fer-ho pel fet d’estar molt arrelat en el seu esperit i en els seus hàbits- es troben davant el dramàtic problema que el cigar havà és prohibitiu pel que fa al preu i que, pel temps passat des de la remesa des de Cuba, és d’una qualitat bastant deficient. El cigar espanyol -salvant gustos particulars- posseeix escasses seduccions. Per altra banda, segons sembla, per tal que el cigar no faci mal cal fumar-ne només una petita part, i això obliga a encendre’n més. Queda, per tant, la pipa. Ara bé, el tabac de pipa ha merescut per part de Tabacalera, des de fa molt anys, l’última de les consideracions. És el darrer tabac que s’importa, la ventafocs dels horribles productes d’aquest ram. Si en marques se solen vendre les conegudes, quan en alguna escassa ocasió arriba fins als estancs el tabac de pipa, tenim la sensació que s’ha triat la més anònima de les marques. Espanya va fabricar, a través de Tabacalera, un tabac de pipa i el va posar a la venda. No podem dir que aquell tabac fos un model de perfeccions, però, de tota manera, demostrava un cert interès pel fumador i es podia esperar que millorés amb el pas del temps. Avui no hi ha tabac de pipa d’importació, tampoc no n’hi ha d’espanyol, ni podem aconsellar a ningú una mica sensat que intenti acostumar-se a fumar en pipa qualsevol tabac negre d’aquí. Seria pitjor el remei que la malaltia i segurament moriria amb els bronquis carbonitzats, el paladar irremeiablement malmès i, cosa que és pitjor, completament solitari, ja que no hi ha qui pugui resistir la fortor de la pipa freda quan s’han cremat a la seva cassoleta picadures o brins de tabac de producció espanyola. Som, per tant, davant un dilema. Si realment hem d’acostumar el fumador irredempt a optar per les formes menys nocives del tabac, serà bo que estudiem la manera de fer agradable la pipa o bé fer accessible el cigar a la butxaca de tots els espanyols, mentre esperem que l’home imagini un substitutiu per a aquest antic petit vici que ha esdevingut, segons diuen, tan greu i perillós.
