L’ex primer ministre belga Charles Michel (Namur, 1975) és des d’aquest dissabte el nou president del Consell Europeu en substitució del polonès Donald Tusk. Aquest càrrec correspon a una mena de president de la Unió Europea oficiós, tot i que a la pràctica el seu poder es limita a l’àmbit diplomàtic i de coordinació dels 28 governs (27 després del Brexit). I és que la UE, després del fracàs que va suposar el rebuig de la Constitució Europea del 2004, continua funcionant com un club d’estats en què les decisions majoritàriament es prenen a les cancelleries i funciona la solidaritat entre capitals. Tot i així, l’elecció de Michel representa una oportunitat en molts aspectes.
En primer lloc perquè és un europeista convençut, pertany a la família liberal (és pròxim a Macron) i està avesat als complicats equilibris de la política belga, on va encapçalar un govern amb participació valona i flamenca. No ve d’un estat europeu unitarista i monolingüe, sinó tot el contrari. Bèlgica és un país respectuós amb la diversitat lingüística, que acull les institucions comunitàries, i amb una llarga tradició democràtica. Aquest fet es demostra, per exemple, amb el funcionament de la justícia, independent dels poders polítics, tal com s’ha demostrat en el cas dels exiliats catalans.
Michel va ser el primer dirigent europeu que va criticar obertament la violència policial de l’1-O, i va provocar un profund malestar a Madrid. Lluny de posicionar-se a favor dels independentistes, va llançar un missatge a favor del diàleg: “La violència no pot ser mai la resposta. Condemnem totes les formes de violència i reafirmem la nostra crida a favor del diàleg polític”, va piular. Més endavant es va mostrar favorable a una “mediació internacional i europea” si el diàleg fracassava.
Segurament a partir d’ara els seus posicionaments seran molt més matisats perquè haurà de parlar en nom dels 28, però no deixa de ser una bona notícia que algú amb aquest tarannà i aquesta cultura política sigui el president del Consell. Charles Michel té l’oportunitat, a partir d’ara, d’elevar-se per sobre dels interessos dels estats i de parlar en nom de 500 milions de ciutadans europeus.
Des de Catalunya també s’ha de saber aprofitar la presència de Michel, i la seva postura favorable al diàleg per resoldre el conflicte amb l’Estat, per jugar bé les cartes en el tauler europeu. L’experiència demostra que tenir predisposició a negociar és una carta guanyadora en l’àmbit europeu. I, en definitiva, tot allò que faci avançar la UE cap a una unitat política real sempre serà positiu.
