GeògrafLa Comissió Europea presenta com a prioritari un pla d'acció per ajudar la indústria del turisme a superar la crisi del covid-19. Un pla d'acció destinat a rellançar l'activitat. I no tancarà la porta que els estats membre puguin donar suport a les empreses turístiques proporcionant liquiditat. El govern alemany -el 27 de març- ja va autoritzar un crèdit al grup turístic TUI per valor de 1.800 milions d'euros. El rescat d’un gran, sinó del mes gran, just arrancar la crisi dona una dimensió real del problema que s'acosta.
Estimular el consum de viatges i vacances implica un acord previ entre països per obrir fronteres i aeroports i l’aprovació dels protocols sanitaris que garanteixin la seguretat dels passatgers, establir els protocols a seguir en la regió o ciutat d’arribada i allotjament dels turistes, i adoptar normes de seguretat per als treballadors per evitar riscos laborals i l'estrès produït pel treball continuat sota pressió. Poden imaginar vostès la cautela, minuciositat i pausa que requereix un procés de reactivació d’aquesta complexitat i característiques. L'augment dels costos de producció per a les empreses pot ser significatiu. I, per si no fos suficient, amb la incertesa permanent del comportament del patogen en el futur.
Cal preguntar-se, doncs, quin tipus de consum es vol estimular. Balears és un gran paquebot que necessita 13 milions de visitants a l'any per mantenir la velocitat de creuer. Encara que es volgués, és impossible continuar amb un flux de visitants d’aquestes dimensions. Les mesures sanitàries, les noves normes de comportament socials i els canvis en els hàbits de consum que sorgiran en la lluita pel clima i la transició ecològica definiran un escenari diferent de l'actual. La crisi haurà furtat el present, per situar el turisme directament davant futur. No hi ha cap política neoliberal capaç de pal·liar la situació. Ningú no s’hauria d’equivocar. Penso que l’única actitud progressista és potenciar el consum responsable. Des d’una perspectiva social, representa la força dels comuns enfront de la irresponsabilitat neoliberal.
M'atreviria a descriure el moment actual del turisme com una crisi d'activitat. No és una crisi específica de demanda, encara que en contingui elements; ni d'oferta, que en els últims anys s'ha modernitzat. És diferent i, essencialment, consisteix en una revisió de pautes de comportament. Dit d’aquesta manera sembla que amb una simple substitució del manual de normes (gairebé res!) quedaria la cosa solucionada i... a continuar com abans. Però no és així. Un cop adquirit el nou manual de normes, és just després quan el mecànic et dona la mala notícia que s'ha de revisar el motor completament. M’aturaré a la part del cos central del motor, els cilindres i l'arbre de lleves; és a dir, traduït al turisme, en els establiments d'allotjament, que són els que marquen el pols del negoci turístic local.
Al marge de qualsevol altra consideració, els hotels són la clau de volta de l’oferta turística i de la manera de fer actual. Sobre la salut econòmica d’aquests pivota bona part de la resta d'activitats. I ara passen un moment crític. Aquests darrers anys, encoratjades per les legislacions "especials" de caràcter ultraliberal, una part important de petites i mitjanes empreses del sector han modernitzat les instal·lacions; això ha fet que la càrrega financera hagi augmentat, directament enfront dels bancs o enfront dels touroperadors, a través de bestretes. Optar per continuar fent el mateix és un fugida cap endavant que pot conduir a agreujar encara més la situació financera de moltes empreses. En els moments crítics de les crisis sempre ha acabat havent-hi canvis en la propietat. No cal incentivar-ho.
Irrompran a escena nous protagonistes: els fons d'inversió. I, àdhuc, si s’allarga la crisi d’activitat, el bescanvi societari pot adquirir dimensions considerables. Pot arribar-se a posar en qüestió la fortalesa del capital autòcton en la indústria d’allotjaments. Clau de volta del negoci local. Hi haurà qui ho doni per bo i aplaudeixi, com ja ha succeït a Magaluf, Platja de Palma i altres indrets. Són les regles del capitalisme més desfermat les que es poden imposar. Un cop més, la situació em porta a la memòria un descarnat vers del poeta palestí Mahmud Darwix, on diu que “la història va entrar per la porta com un lladre sense escrúpols i el present va sortir per la finestra”. Cal anar amb compte.
Ironies de la història. De retruc, es podria donar el cas que els beneficiaris dels plans europeus, estatals i autonòmics fossin els fons d’inversió. Vist des de la centralitat, tot és possible, per molt que des d’una lògica utilitarista qualsevol pla de reactivació del turisme hauria de tenir per subjecte preferent les persones. Però sabem el que passa. Imagino la centralitat com quelcom semblant al que li va dir Larry Summers, antic secretari del Tresor dels Estats Units, a Ianis Varoufakis: “Hi ha dues classes de polítics: els que veuen les coses des de dins i els que prefereixen veure-les des de fora”. Assimilava “estar fora” a voler mantenir la llibertat d’escollir.
Repassem les idees força que han sorgit en aquesta crisi: sistema públic de salut, resposta solidària, consum de proximitat, recuperar la capacitat de produir, renda mínima vital... Totes apunten a una idea mare: la comunitat. Conceptualment molt relacionat amb el que “estan fora”: la perifèria. Rescatar la idea de comunitarisme, que en el seu dia va ser base de l’estat del benestar, és la idea més progressista. Les dinàmiques que s’engeguin haurien d’anar en aquest sentit. Cal anar amb compte que els pal·liatius ultraliberals que s’utilitzin no tinguin efectes secundaris irreversibles. Oblidem-nos que seran aquests els que facin que el motor arranqui.
Tornem als fons d’inversió, l'antítesi de l’escenari comunitarista. L’encarnació de la proposta més despietada del capitalisme. No solucionaran el problema que representen els 13 milions de visitants com a velocitat de creuer necessària. Però la seva presència no ens pot enterbolir el debat, que no està entre les polítiques utilitaristes a l'ús i les propostes ultraliberals que ells representen. Aquest debat la crisi l'ha esborrat, com a solució. Tampoc és un debat nord-sud, entre països emissors i receptors de turisme. A la meva manera de veure-ho, la tensió està situada entre la centralitat i la perifèria. En aquest sentit, les Balears no necessiten simplement un pla de reactivació del turisme; necessiten qualque cosa més: un programa europeu que abasti les regions més afectades per la crisi del turisme, que inclogui una reactivació responsable de l’activitat i una transformació del model econòmic, d’ara cap endavant.
