OPINIÓ

El ferreret i el gripau americà

Les Illes Balears, amb una població d'1,12 milions de persones, és la comunitat espanyola amb major nombre de cotxes per habitant. A l’estiu, amb els cotxes de lloguer, la xifra sobrepassa de llarg els 800.000 vehicles. En relació amb el transport aeri, l’any passat, només a l’aeroport de Son Sant Joan, es varen produir més de 220.000 operacions d’enlairament i aterratge d’aeronaus, xifra que situa aquest aeroport entre els vint primers d’Europa. En el mateix període de temps, prop de 600 creuers varen atracar al port de Palma. En contraposició, els quilòmetres de xarxa ferroviària actualment existent són menys de la meitat dels que hi havia l’any 1931.

En termes de transició energètica, hi ha coincidència absoluta que el sector de l'automoció requereix una transformació radical. A Espanya, el transport marítim emet més CO2 que els vehicles de les seves 30 majors ciutats. En el món de l’aviació, la preocupació és tan greu que alguna aerolínia europea ja ha anunciat la seva adhesió al compromís sobre el canvi climàtic de l'ONU concretat la setmana passada. De tots, el ferrocarril és el transport menys contaminant, però aquí el retard acumulat en aquesta matèria és tal que aviat es podrà a començar a mesurar per segles.

Qualsevol que hagi seguit la Cimera del Clima celebrada a Madrid o el pla de la Comissió Europea per al Clima, amb l’objectiu d’emissions zero l’any 2050, pot entreveure que els propers anys molts dels hàbits de comportament hauran de canviar. Les Illes són presa d’una contradicció entre posseir un territori escàs i haver creat una economia basada en una indústria de masses. Ara que aquests dies s'han alliberat noves cries de ferreret en els torrents de la serra de Tramuntana, com a símil podríem dir que posseint la bellesa i la vivor del diminut ferreret, s'ha tingut un comportament propi d'un gripau gegant americà.

De tant voler ser gegant, ara els problemes són gegantins. Les directrius, les normatives, el marc per assolir l’objectiu del zero en emissions arribaran dictats des de la UE i caldrà adaptar-s’hi pel bé de tots. Però l’especifitat nostra no haurà desaparegut pel fet que el problema i l'objectiu siguin globals. Tot un desafiament per a una comunitat que viu del turisme de masses i és la principal destinació del turisme vacacional de sol i platja per a milions de famílies europees. Però no siguem il·lusos, els problemes concrets, amb les seves característiques específiques, només es resoldran des d’aquí i, en molts de casos, amb receptes pròpies.

Arribats a aquest punt, la primera pregunta a fer-se és si aquesta comunitat serà competent. L’Estat ha cedit competències i sobirania a la UE, en un procés d'integració a l’altura dels temps actuals. Però quan es parla de l’altre sobiranisme als poders de l’Estat, els surten granellades i entren en còlera. No és fàcil cedir sobirania cap avall. No obstant això, serà necessària la competència plena en temes transcendentals, com els que referenciava en el primer paràgraf, si la comunitat, en el marc dels objectius globals, vol articular solucions correctes per als seus problemes específics. No hi ha altra manera.

Un dels principis bàsics de tota democràcia és que siguin els mateixos ciutadans els que decideixin el que volen fer i ser com a col·lectiu. Diríem que aquesta és la lògica de la sobirania real, no la sobirania metafísica que alguns enarboren com a bandera. Però molt em temo que hauran de canviar les coses, si tenim en compte antecedents com que en una qüestió aparentment tan senzilla com la prohibició de les curses de braus, el TC la va fer enrere amb l’argument del respecte a la “cultura nacional espanyola”. Què no dirà el nacionalisme espanyol en temes de major calat.

Quan l’Estat obliga a deixar en suspens la supressió del dièsel a la Llei de canvi climàtic i transició energètica de les Illes Balears, aprovada la legislatura passada, fa una aclucada d’ull a la indústria automobilística, no a la comunitat. El mateix que quan el director general de Ports de l’Estat diu que no es pot limitar l’arribada de creuers al port de Palma, que pensa més en els comptes de l’Estat que no en els interessos ciutadans. Per no parlar de les competències sobre els aeroports o el finançament de la xarxa ferroviària. Tot junt, un entrellat difícil de desxifrar sense una clara capacitat de decidir sobre l’especificat en els reptes de futur.

D'altra banda, no es pot negar que en moments de transformació com el que s'acosta seran necessàries altes dosis d'esperit crític i imaginació. En aquesta comunitat hi ha una ja llarga tradició d'organitzacions ecologistes i moviments socials, potser per sobre de la iniciativa política en aquestes matèries. Perquè ens entenguem, i disculpin la lleugeresa, hi ha més Gretas Thunberg que Alexandrias Ocasio-Cortez i el seu Green New Deal. Tanmateix, no és una qüestió de personalismes, és necessari procurar la participació i contribució de tothom en els assumptes que ens afecten. Aquest és un altre principi bàsic de la democràcia que no només s'exerceix amb el vot, sinó també amb l’exercici de la llibertat d'expressió, la protesta, la pressió sobre decisions ... en fi, a través de molts altres mecanismes de participació.

Això implica un respecte a tot tipus d'opinions i les múltiples formes d’expressar-les. I no sembla que aquest sigui el cas en la protesta, més aviat diria performança, d'un grup de joves manifestants al port de Palma amb exhibició de pancartes, bengales, pots de fum i confeti. La fiscalia -un altre cop els poders de l’Estat- en demana penes de 16 anys de presó. Sincerament, hi ha cops que penalitzar la protesta no és més que una forma encoberta de negacionisme i, en aquest cas, ho sembla.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF