La caverna

Al mateix temps que estàvem fent el seguiment del rescat, no sé quantes criatures s'hauran ofegat a la Mediterrània

L'any 1985 el volcà colombià Nevado del Ruiz va entrar en erupció. La lava i la piroclàstia va matar vint-i-cinc mil persones. Els més veterans de la casa recordaran, sens dubte, el cas de la nena Omayra Sánchez, que va quedar atrapada en un oceà de runa: enganxada sota la cintura, era impossible treure-la sense amputar-li les cames (i no hauria sobreviscut), esperant un equipament que no podia arribar. La seva agonia, retransmesa en directe —va estar tres dies esperant un miracle— va ser horrorosa. L'única vegada que vaig veure plorar el meu pare va ser davant d'un reportatge que va emetre l''Informe semanal' sobre la tragèdia. No sé si és un mecanisme de defensa, o una característica de la ment humana, incapaç de pensar en grans col·lectius però extremadament sensible i solidària davant de casos concrets. És el que ens ha passat ara amb l'aventura de la cova tailandesa: tothom n'ha estat pendent, en temps real, del recorregut espeleològic, de les dificultats tècniques, de l'amenaça dels monsons, fins i tot del que faria el submarinet de propaganda de l'Elon Musk (que no ha arribat a temps). Al mateix temps que estàvem fent el seguiment del rescat, no sé quantes criatures s'hauran ofegat a la Mediterrània. No puc deixar de pensar en la caverna platònica: només som bons per veure algunes ombres que es belluguen, projectades a la paret, mentre la realitat, tan complexa i inabastable, bull a fora.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF