OPINIÓ
Opinió 18/08/2017

La categoria dels morts

i
Joan Melià
3 min
La categoria dels morts. / DARRIN ZAMMIT LUPI / REUTERS

Desgraciadament, aquests dies hem pogut comprovar que, com a societat, hi ha tragèdies humanes que ens sacsegen més que no altres. Les més properes (en l’espai o per semblança amb les víctimes) obtenen més espai informatiu, més reaccions institucionals, més resposta ciutadana de suport a les víctimes o de rebuig dels agressors. En aquests casos, poden aparèixer veus que ho critiquen perquè, diuen, és considerar que no totes les víctimes valen igual, que hi ha morts de primera categoria i morts de categories inferiors. Davant la mala consciència que ens podrien crear aquestes acusacions, crec que des del punt de vista de les emocions, a més d’explicable, és una sort que sigui així. A diferència d’altre temps, ara ens assabentam dia rere dia de nous desastres amb multitud de víctimes mortals, a causa d’accions bèl·liques, atemptats, accidents de trànsit, epidèmies, agressions, fenòmens naturals, etc. I és lògic que la reacció sigui diferent segons la repercussió o els efectes que pugui tenir, realment o potencialment, sobre la nostra vida. Seria impossible viure si en tots els casos la resposta emotiva hagués de ser com la que molts del nostre entorn hem tengut respecte de l’atemptat de Barcelona. I a l’inrevés, si davant aquest atemptat els nostres sentiments fossin semblants als que tenim quan ens informen d’una desgràcia en un indret del món allunyat (en qualsevol dels dos sentits que hem dit abans) hauríem d’acceptar que posseïm un cor de penya.

Però una cosa és l’àmbit de les emocions i els sentiments i una altra el de la raó. Des de la perspectiva racional hauríem d’aprendre a valorar totes les catàstrofes de la mateixa manera. És possible que molts no sapiguem què podem fer per a incidir sobre l’arrel de les causes d’aquests drames, sobretot quan tenen l’origen en l’acció humana. Podem votar per opcions polítiques que ens semblin orientades a resoldre aquestes qüestions; però, en els casos en què és així, la força de l’acció política no aconsegueix traspassar el cuiro de les inèrcies socials ni trastocar el rumb profund dels poders efectius, que mai no són sotmesos a eleccions populars.

El famós poema de Martin Niemöller (1892-1984), atribuït sovint i erròniament a Bertolt Brecht, en què denunciava la passivitat del ciutadà davant la repressió política que patien determinades minories (comunistes, jueus, sindicalistes...) a les quals ell no pertanyia, és aplicable a la passivitat efectiva que sovint manifestam davant tota aquesta classe de catàstrofes sense adonar-nos que, potser, qualque dia els afectats serem nosaltres.

Ens pot semblar abominable el tracte que França va donar als refugiats republicans durant la guerra, reclosos en camps de concentració en condicions inhumanes. I la majoria no feim, en els millors casos, gaire cosa més que lamentar-nos, de tant en tant, del tracte que Europa dóna als refugiats sirians. És més, en nom nostre els governs persegueixen els ciutadans que els donen ajut a títol particular.

Ens commovem pels infants africans que moren de fam o de malaltia i, en segons quins casos, oferim ajut perquè puguin surar, encara que després estiguin condemnats a sobreviure en la misèria, en conflictes bèl·lics permanents, o a jugar-se la vida (i sovint perdre-la) provant de superar els obstacles que els posam perquè no travessin el Mediterrani.

L’any 1918, a les darreries de la I Guerra Mundial, el president W. Wilson es va traslladar a Europa amb la il·lusió, seva i dels milions de persones que l’esperaven, de poder imposar un pla que asseguraria la pau eterna, la pau per sempre. En realitat, però, no fou possible i només va aconseguir una feble treva que no va durar més de trenta anys. Potser els humans no serem capaços mai, no tan sols de construir la pau eterna, sinó de sortir de la guerra eterna. Una guerra que, de cada vegada, es manifesta de més formes, encara que sempre tenen en comú una legió de derrotats, de perdedors (les famílies bombardejades, els qui viuen en cases de fang o davall un pont, els arruïnats pels bancs, els vianants del passeig d’una gran ciutat envestits per terroristes, els malalts sense accés als medicaments, els qui, sense on anar, fugen de casa per la guerra o la persecució...). Els líders mundials, presos dels interessos immediats, no demostren gens de voluntat d’acabar aquestes guerres.

I mentrestant hem de voler conviure amb les emocions, les que s’originen en el cor i no en les vísceres, i hem de procurar actuar, guiats per la raó, contra el “no hi ha remei”.

stats