I Catalunya va votar ‘sí’ a la Constitució

Quan algú recorda que la Constitució que aquest dilluns compleix 43 anys va ser aprovada a Catalunya amb el 90% dels vots, sovint s’oblida del context. Aquell 6 de desembre ja s’havien celebrat les primeres eleccions homologables internacionalment (amb el PSUC legalitzat i amb Esquerra Republicana tolerada dins una coalició), el president Tarradellas havia tornat de l’exili, la Generalitat havia estat formalment restablerta i, en l’horitzó immediat, s’albirava la convocatòria de les primeres eleccions municipals (quatre mesos després), la redacció d’un nou Estatut d’Autonomia (que va aprovar-se menys d’un any més tard) i les primeres eleccions al Parlament (un any i tres mesos després).

Érem, doncs, al mig de la transició cap una Espanya democràtica i autonòmica, on Catalunya hi tenia molt a guanyar. La simple comparació amb el franquisme va llançar els catalans en braços de la Constitució malgrat les tuteles més o menys evidents d’un sistema polític i econòmic que no tenia més remei que canviar de cara i cedir part del poder per poder-lo conservar sense que els guanyadors de la Guerra Civil tinguessin cap ensurt.

El sí a la Constitució a Catalunya (amb un 67,9 % de participació) s’explica perquè les promeses de canvi s’anaven convertint en realitat ràpidament una darrere l’altra i, per tant, eren creïbles, tan creïbles com les amenaces d’involució de la ultradreta uniformada i armada.

Si en aquelles condicions havia estat possible aprovar una Constitució com aquella, quines noves cotes de llibertats i de reconeixement nacional de Catalunya no seria possible assolir en el futur? Aquest és el càlcul que ha fallat. I per això la dreta nacionalista espanyola (valgui la redundància) que fa 43 anys va votar que no, avui s’autodenomina constitucionalista. Amb la col·laboració del PSOE.