Catalunya, dàlmata lingüístic

Dinar d’estiu apegalós a la Catalunya profunda. Mosques posant l’intermitent. Fuetades de suor. La protomigdiada comença a desembarcar a les taules de la terrassa. Una família catalana arriba al darrer badall per dinar. La parella i un nen d’uns 10-12 anys. Miren. Demanen. El nen vol un plat combinat: ous fregits, botifarra i patates. Mmmm... s’ha acabat la botifarra. Opcions? El cambrer diu: podria ser llom. “Llom?”, s’estranya el nen. “Què és llom?” La mare respon: “Lomo ”. “Ah!” Aquesta és la realitat. No ens calen enquestes, ni ciència, ni boles de cristall, ni tarot, ni res per saber en quina situació ens trobem des de fa anys i panys amb el català. Som naftalina.

Mentre ens fotem les boletes d’hidrocarbur aromàtic com qui menja pipes, pot semblar que diem que això del català està fotut a Barcelona. Que no s’hi parla. Que no s’hi sent. Que no sé què. No. Està moribund arreu. Moribund mode el que es va morint a casa. El català és un mort a domicili. I les empreses de transports porta a porta faran l’agost amb els catalanoparlants. Mireu el paquet. La Catalunya profunda serveix millor de termòmetre que Barcelona. A la Catalunya del forat, del cau, de la llodriguera, del búnquer, és més fàcil veure les coses clares. Senzill: tot està més apamat, més a tocar. On hi havia sempre català el castellà desembarca amb naturalesa, imparable, com un riu. Espais comuns. Cruïlles humanes, socials, professionals. El castellà torna a apoderar-se del carrer on sempre havia existit el català com a força, natural, de poble, de col·lectivitat. No t’entenen, i no et volen entendre, no només a Barcelona, sinó en una saca gran de pobles de Catalunya. Són bars, restaurants, piscines, botigues, institucions públiques i privades... I a casa anem menjant boletes de naftalina amb allioli fet a casa.

Quan vas guanyant el carrer ho vas guanyant tot. Vas guanyant la realitat. Això vol dir l’aire, el paisatge i els sentiments. La immersió lingüística, a Catalunya, és en castellà. La realitat és en castellà. Només els catalanoparlants discutim amb els nostres fills petits quan enmig de la conversa els hi surt -com l’altre dia- la paraula: “Pare, vine a la cárcel ”. I jo dic: “És presó”. I ella: “No, és cárcel...” Paraula a paraula. Com qui desactiva cada dia milers de bombes. Cable roig, vermell, blau... No ens calen enquestes. No ens calen. No ens cal res. Ni discussions de partida de botifarra de barcarajillero. És clar cap a on anem. El futur és cristal·lí. El veieu?

Catalunya quedarà trossejada. Com un dàlmata lingüístic. A taques. A pobles. A zones. A pinzellades del que sigui. Hi haurà espais geogràfics del nostre país on la presència del català serà important o gran. D’altres on la del castellà serà gran, o gegant, o absoluta. I, molt probablement, en alguns llocs concrets (part de Barcelona?) el domini d’altres llengües serà principal (per motius professionals) o total. Tot legal. Tot democràtic. Tot en nom de la Santa Constitució o la Mare de Déu dels Músculs. Caminem com un enterro d’abans cap aquí. Pas a pas. Amb el taüt a les espatlles. I el moribund, que no el mort, anar remugant, bellugant-se. Cap al xalet de per vida del cementiri. No parlem de guetos. Això és una altra cosa. Continuarà havent-hi: el barri dels de tal llengua; el carrer on es parla no sé què; aquell poblet que hi ha els no sé qui... No és Catalunya que va cap aquí: és el món, el planeta, la galàxia. La història del futur -d’acord, la de sempre, però ara amb mossegades més bèsties, profundes, caníbals- és la de la lluita entre minories i majories. El català serà de minories a Catalunya. Serem Patufets. És millor preparar-se, tenir clar, que serem, els catalanoparlants, microbis, puces, formigues. No és una mala notícia. Penso que pot ser molt bona i, per fi, clarificadora, veritable, real. Tornem a l’inici de la creació. Al Big Bang. A la poma. A l’espermatozou. Al mecanoscrit del segon origen. Potser cal que tornem a començar de zero. Sense trampes, paranys, enganys, estafes, ficcions. Poder dir sense por i amb tota la llibertat de l’univers: “Bon dia!”