17/04/2022

El català per Setmana Santa

3 min

Es parla poc de la tragèdia que fa anys arrossega el bacallà per Setmana Santa. Milers de bacallans han anat perdent la feina quan abans no donaven a l’abast. La gent passa del peix i s’abraça com un animal descarat a la carn, als tubs de PVC o a la resina de bedoll daltònic. Res de dejunis, penitències, privacions. L’única passió és per la fartanera carnal, sexual, pornogràfica. Per Setmana Santa ja no ressuscita ningú. Primer va ser Jesucrist, que va trobar una altra feina, després les panades, les processons, el bacallà... Només queda la mona i ja veurem quan li foti un bombo el mono. Però la gent volta com mai. Tots els pobles i llodrigueres de puces cinc estrelles estan plens. És bonic veure com n’hi ha que descobreixen el calvari socialitzat. Creien que aterraven al País dels Barrufets i desembarquen al Planeta del Simis.

Veieu les creus? La crucifixió és la llengua. Sí, als pobles i ciutats digue’n petits. El terrícola amb la seva nau espacial 4x4 aparca aquí pensant que tothom parla català. I, no. Ja fa anys i panys. Potser fins i tot fa 2.006 anys, com el viatge dels astronautes terrícoles cap al planeta dels quadrumans. Ho sabem. Ho vivim. Ho patim. Però, res, fot-li. Que si el català dels pobles, que si aquí no saben xerrar castellà, que si fins i tot les bústies són monolingües... Estereotip rere estereotip. Una mentida rere mentida que només fa falta desmuntar amb el tornavís de la veritat dels ulls. Caldrà muntar aviat una Associació d’Urbanites Sorpresos Perquè al Territori no es Parla Tant Català com Creien (AUSPTPTCC). El català es cura viatjant... per Catalunya. Ja veieu el pa que s’hi dona. I és pa sec, de rosegons, de molles, barat. Ja pots xiular si l’ase no vol beure, ni veure. De rucs Catalunya n’és plena. I de rucs liofilitzats, hivernats, congelats, en tenim una indústria milionària. És aquell bocí d’història glaçada de la Setmana Santa de 1900 que ara desfem a taula santa. Sentiu la missa del Diumenge de Pasqua?

Es veu que en un lloc d’aquests dits pintorescos, salvatges, aborígens, verges, es van trobar a la tarda de la postmissa del Diumenge de Pasqua de Resurrecció dos senyores. L’autòctona (poble) i la forastera (ciutat). Es coneixien i es tractaven de fa anys de vingudes al poble. La urbana (fidel) diu: “Ai filla! El mossèn, quin sermó més bo va fer!” La rural (descreguda) contesta: “Com va fer-lo? En català, llatí o castellà?” “Això no ho sé, Margarida”, diu la de l’urbs. “Ai, ai, no ho saps, Concepció?”, contesta la nativa. “Veuràs, durant el sermó vaig estar sempre adormida”, signa la ciutadana. Això és el que passa. A la lluna, sense pruna, i vestida de dol. I la llengua al purgatori gol a gol, dormida a dormida, mandra a mandra, ceguera a ceguera. No es pot repicar i anar a la processó. Val per a la vida i per a la llengua.

Us diran que tot això no és així, però és així. Us vindran amb estadístiques i bones intencions de bon samarità ionqui del rosari. Us acusaran de catastrofistes, negacionistes, depressius. La realitat és una altra. Aquí no hi ha miracle. Aquí no ressuscita Jesucrist, ni ningú. La llengua no ressuscita. Bàsicament, senzillament, naturalment perquè la crucifiquem nosaltres. Clau a clau. Espina a espina. Hòstia a hòstia. De nord a sud i d’est a oest. De la ciutat al poble. Del pàrquing de supermercat asfaltat al cau de llebre de pell assilvestrada. Només hi ha un miracle real i possible: fer anar el múscul. La suor, l’esllomada, la fatiga, l’esforç, la feina. Ara ja veuen uns quants que la fe és una altra cosa i que la Setmana Santa, també. I així cada dia. Esperant la resurrecció que no arriba. Perquè no ha d’arribar, perquè ja hi som: bé, no hi som. Com els humans del Planeta del Simis, tancats i muts i a la gàbia. A callar i aplaudir. A aquestes altures de la pel·lícula fins i tot el bacallà té més esperança de vida que nosaltres.