14/01/2022

Català, el rei va nu

4 min
Manifestants amb un cartell a favor de l'escola en català en la protesta contra la sentència del TSJC que fixa l'obligatorietat d'impartir el 25% de les classes en castellà a Vila-seca.

Vaig veure les imatges de la manifestació organitzada per Somescola en defensa de la immersió lingüística i en contra de les sentències del TSJC imposant un mínim de 25% d’hores lectives en castellà. A la capçalera hi havia el president de la Generalitat enarborant, com tothom, una mà de cartró de color verd. Confesso que la imatge em va incomodar. En part per estètica: perquè em sembla que els presidents no hi són per manifestar-se, sinó per actuar; perquè el president ho és de tothom, també dels que estan a favor de les sentències; perquè la mà verda no em semblava adient a la dignitat presidencial... 

Però la raó fonamental era una altra: perquè em semblava –i puc estar equivocat– que la manifestació tendia a identificar el retrocés de l’ús social del català amb una nova agressió per part de l’Estat. Em sembla que aquesta vegada les coses no van per aquí, i és important que ho tinguem clar, perquè altrament no podrem encertar-la amb els remeis.

És cert que tots els estats estan compromesos amb la missió del que els politòlegs denominen nation building, i que no és sinó culturalitzar els ciutadans d’acord amb uns patrons que l’estat ha decidit que han de ser comuns. És habitual que la llengua sigui un dels pilars fonamentals del nation building, i Espanya no és cap excepció, de manera que, per a l’Estat i per a la majoria dels espanyols, imposar el castellà és poc menys que un deure civilitzador, i això tant a la Llatinoamèrica del segle XVI com a la Catalunya del XXI. 

Ara bé, aquesta vegada el català no està retrocedint perquè l’Estat estigui impedint la culturització dels infants en llengua catalana o perquè les classes privilegiades l’estiguin abandonant per guanyar-se la simpatia del poder. Els factors són ara uns altres, i la prova és que l’estan abandonant nens escolaritzats prioritàriament en català i de pares catalanoparlants. 

Quins són aquests factors? Potser el més important és el fet que la fertilitat catalana sigui una de les més baixes del planeta; és un símptoma de modernitat, però no ha estat una bona idea fer més esforç per reduir les taxes universitàries que les quotes de les bressol públiques. També és conseqüència de l’enorme onada immigratòria del segle XXI, molta de la qual castellanoparlant; és una manifestació de la globalització que afecta a tothom, però sobretot és conseqüència de l’aposta pel turisme barat que han fet els ajuntaments i la Generalitat. També és una conseqüència del fet que la majoria dels pares catalans estan més preocupats pel nivell d’anglès dels seus fills que pel fet que es mengin els pronoms febles.

Però, a més, crec que hem de reconèixer que no hem estat a l'altura del compromís que vam adoptar col·lectivament a principis dels anys 80, el qual es concretava fonamentalment en dues apostes: la immersió i TV3.

Poc abans de la sentència del TSJC sobre el cas de Canet, s’havia fet públic un informe que revelava el que tots sabíem: que la immersió no s’està aplicant. La sentència és irritant perquè menysté la voluntat del Parlament, però és innòcua, perquè, pel que sabem, potser hi guanyaríem si allà on el català és més feble el castellà ocupés només un 25% de l’horari lectiu. ¿És que la immersió era inviable en entorns majoritàriament castellanoparlants? Ho dubto, però el fet és que al llarg d’aquestes dècades no ens hem preocupat que els mestres tinguessin la consideració social que han de tenir els encarregats d’una missió que la societat considera que té caràcter existencial. Que les notes de tall dels estudis de pedagogia hagin estat tan baixes significava que l’educació dels nostres infants no ens semblava que fos prou important.

Pel que fa a TV3, recordem que va aparèixer en un moment en què els espanyols només tenien accés a dos canals (TVE1 i TVE2), i la seva oferta no només era més fresca i moderna, sinó que, molt encertadament, va cuidar el públic infantil, com posava de manifest l’aposta per l’animació moderna i pel Club Super3. 

Ara ja no vivim al món de TVE1 i TVE2, sinó en el de les xarxes socials i les plataformes de continguts audiovisuals, i els infants catalans són ara socialitzats fonamentalment a través de pantalles que els parlen en castellà.

Celebro que s’hagi constituït un Pacte Nacional per la Llengua i em sembla una excel·lent notícia que hi siguin els mateixos que fa quaranta anys van protagonitzar aquella aposta pel català. Es planteja realitzar una diagnosi sobre les causes del retrocés i sobre què podem fer per revertir-la. Em resulta difícil imaginar que un impuls eficaç pugui deixar de fonamentar-se en els mateixos dos pilars que fa quaranta anys: l’aposta per una escola de qualitat, la qual cosa implica prestigiar la figura del mestre (i això inclou exigir-los molt), i construir des del sector públic una oferta audiovisual en català molt ambiciosa però que, pel que fa als infants, ha de ser imbatible.

Mentre no fem això, queixar-nos dels jutges del TSJC no deixa de ser insistir que el rei va vestit mentre els nostres fills ens estan dient que va nu.