El català no només necessita lleis, sinó també valentia política

Quan es posen a una banda i l’altra de la balança les polítiques lingüístiques del Govern actual i de l’època negra de José Ramón Bauzá, s’ha de donar l’enhorabona a l’equip progressista. Ha aturat la maquinària contra la llengua i ha restablert bona part de la normativa per garantir els drets lingüístics de la ciutadania illenca. Ara bé, després de quasi set anys al capdavant de la Comunitat, el Pacte hauria de tenir més valentia a l’hora de garantir i fomentar l’ús de la llengua pròpia.

La primera passa imprescindible és retornar el nivell de protecció del català en l’àmbit del consum que va aprovar l’Executiu de Francesc Antich. El Consell de Govern té una gran oportunitat amb la futura llei de consum que, de moment, resta dins un calaix perquè els socis no es posen d’acord fins on ha d’arribar la lletra petita per garantir que els illencs puguin emprar veritablement el català sempre que vulguin.

És cert, s’han recuperat normatives fonamentals, com el requisit de la capacitació lingüística per accedir a la funció pública o el decret d’usos lingüístics en l’Administració. Ara bé, si aquestes normatives no es despleguen a través de l’acció política, no tenen impacte real en la societat. Què es fa perquè el català se senti més al carrer i s’utilitzi sense problemes en els comerços o a les consultes mèdiques?

Com apunten els experts, no només és important legislar, sinó també vetlar perquè es compleixi l’esperit de la normalització plasmat als textos legals. És necessària una política amb empenta, transversal, i deixar els complexos enrere per por que alguns sectors socials o polítics polemitzin amb la llengua o duguin el Govern als tribunals.

Elevar orgànicament la normalització lingüística a una secretaria autonòmica no serveix de res si d’allà no en surten propostes estructurals i iniciatives trencadores que posin el català com una prioritat de govern. A més, les institucions han de deixar d’ignorar el Consell Social de la Llengua i aprofitar la tasca de gran qualitat que es fa dins aquest ens per traçar estratègies en favor de la llengua. Els recursos hi són, ara és necessari el coratge.

L’emergència lingüística és una realitat, però també hi ha motius per a l’esperança, tal com recull l’obertura de cultura d’aquest setmanari. Que proliferin els comptes a les xarxes socials amb jovent engrescat a endinsar-se en la riquesa dels mots i les expressions en català de la terra és un una bona notícia. Però no basta. Les institucions han de liderar i implicar-s’hi de debò.