OPINIÓ

El català ‘light’

Pompeu Fabra va posar fi a les polèmiques entre els partidaris del model acadèmic i els defensors del “català que ara es parla”. Per ell, la llengua que havíem de normativitzar seria la que ens hauria pervingut de l’edat mitjana sense els segles de subordinació lingüística a Castella. El 1932 apareixia el primer gran 'Diccionari de la llengua catalana', concebut com un canemàs perquè el país anàs tirant mentre l’Institut d’Estudis Catalans preparava el definitiu que, entre una cosa i l’altra, es torbà a aparèixer fins al 1995!

En temps de Fabra, ja hi havia prou premsa en català i, fins i tot, començaren les emissions radiofòniques, però la proposta de llengua oral es reservà bàsicament per a la Democràcia amb la Corporativa Catalana de Ràdio i Televisió, que engloba TV3 i Catalunya Ràdio. A part dels diaris, hi havia la literatura; al Modernisme, el succeí el Noucentisme. No casualment un dels llibres dels defensors del català 'light' durà per títol 'El malentès del noucentisme' (1996), de Ferran Toutain i Xavier Pericay, atribuint als noucentistes la culpa d’haver impulsat un català 'heavy' en la creació i les traduccions.

Els defensors del català 'light' eren correctors lingüístics a l’entorn del diari 'Avui' que apareixen en un moment en què hom els recomana fer servir 'argent' en comptes de 'plata' o dir 'darrer' i no 'últim'. I surten per reacció. La seva pretensió inicial no és del tot dolenta. Record una persona que s’anà a comprar un Dickens traduït per Carner i, en encetar-lo, el tornà perquè li costava d’entendre’l. Ai las, se n’agencià un altre en castellà! Aquests partidaris del “català que ara es parla” pensaven que amb aquest model 'soft' s’afavoriria més la comprensió lingüística del català.

Pericay, Toutain, Ricard Fité o l’'ultralight' Ivan Tubau, autor de 'Paraula viva contra llengua normativa' (1990), en foren alguns dels apòstols. Els dos primers publicaren el clàssic 'Verinosa llengua' (1986), en què analitzen l’obra d’un seguit d’escriptors coetanis, o 'El barco fantasma' (1992), mot, aquest de 'barco', que convertiren en una espècie d’emblema argüint que no n’entenien la no consigna als diccionaris si podem dir 'barca', 'embarcació' o 'embarcar'. Per aquesta raó, i en contra del que es pensa molta gent, la paraula 'barco' ni figura a la versió de l’any 1995 ni hi sortirà... ja per nassos. I no obstant això, sí que hi introduïren 'caldo', 'xòfer' o 'guapo', entre altres concessions.

La resposta varen ser uns llibres no gaire contundents de Maria-Lluïsa Pazos: 'L’amenaça del català light' (1990) o 'La violació del català' (1992). O també el d’Ernest Sabater: 'Ni «heavy» ni «light»: català modern!' (1991). Curiosament, des de la UIB, també hi hagué reaccions. El professor Jaume Corbera, a l’article de 'Serra d’Or' 'Una llengua per a una nació' (1987), quan els detractors del purisme parlaven d’acostar la llengua dels mitjans de comunicació al poble, els rebaté: “A quin poble? Al poble del senyor Fité, el senyor Toutain i el senyor Pericay?”. I és que, és clar, des de les Illes, la forma encarcarada que adduíem abans seria 'últim' i no 'darrer'. L’altra resposta vingué del professor Bibiloni —trobareu un feix d’articles sobre el tema en el seu web— i té a veure amb la tesi que defensàvem suara. A Catalunya és evident que no hi ha pogut haver blaverisme, però aquests 'lights' el representarien 'mutantis mutandis' al Principat per tal com l’acostament a la llengua oral que proposen es basa en un català infestat de barbarismes i esportellat de vocals neutres que l’allunyen del parlar de Berga, Alcoi o Montuïri.

El Pericay d’aquestes lletres, val a dir-ho, és el mateix que recalà a les Balears. Convertit en polític de l’era post-Bauzà, transformà Ciudadanos d’aquí en un partit gonella 'stricto sensu' —això és, sense negar la unitat de la llengua, fer-ne un balear 'light'— fins que llurs pròpies bases l’han defenestrat en unes primàries. Es deuen haver cansat que el màxim problema d’aquest partit sigui si els comunicats s’han d’escriure en article salat, com fan ells, o en literari, pràctica que segueixen la resta de formacions polítiques.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF