Català l’1 d’octubre: 1898, 2017, 2022...

Hola. Informem d’una notícia rodant. Com a mostra de solidaritat amb la permanent, inacabable, històrica repressió que viu el castellà a Catalunya hi ha alumnes que s’expressen en castellà en els seus treballs escrits, visuals, orals, mentals i també en els extrasensorials. Com és tradició nostrada i ancestral, els més solidaris són els catalanoparlants. Gràcies.

Pregunteu-ho als professors (o feu servir l’antiga tècnica de parar l’aparell auditiu i muscular). És el que més els sorprèn dels darrers lustres sense llustre. La cosa ja comença a florir a l’ESO, continua a bon ritme gustatiu a batxillerat i té una gran explosió de solidaritat pantagruèlica a la universitat. El que molts feien abans en català ho fan ara en castellà. Com més gran, com més maduresa, com més llibertat, més castellà. S’entén que és el futur. La llengua franca de la plaça pública. El castellà és pedagogia. Brota de manera natural com aigua de l’aixeta. No hi ha reflexió. No hi ha preguntes. No hi ha neurones. La lobotomia és feta.

Si obriu el cervell amb un ganivet casolà de cuina us adonareu que el xip prodigiós substitutiu, el disc dur de memòria selectiva, ja se’ls hi encasta de petits a les criatures. Notareu els efectes de la programació quan els petits comencin a dir frases com “se me ha caído el plat a terra”. Quan juguin sempre en castellà, quan només vulguin llegir, veure, sentir, el que sigui, en castellà. Només els passa als nens de famílies catalanoparlants. Mai sentireu un xiquet d’una família que parla castellà dir: “No vull més sopa porque no me gusta ”. Dirà lògicament, racionalment, naturalment: “No quiero más sopa porque no me gusta ”. No és l’escola: la realitat és en castellà i la volem ensenyar i aprendre en castellà. I així anem baixant els graons de l’escala del saber de Ramon Llull (que no és un nom de carrer) que ell va començar a pujar al segle XIII usant el català com a vehicle total, planetari, sideral de comunicació cultural, científica. Avui Raimundo Lulio, Pajares de Ayuso i suma y sigue y ancha es Castilla i tot el que faci falta, nen. I què passa, nen?

Passa el que passa i sempre passa. La resposta la tenim l’1 d’octubre... de 1898. Al primer pis del carrer Sant Honorat número 9 de Barcelona hi ha la primera escola obertament catalana. Totes les matèries es fan en català i també es fa l’assignatura de castellà. Fundada pel pedagog Francesc Flos i Calcat (el 1896 també publica les xifres sobre el dèficit fiscal demostrant que cada català pagava més del doble d’impostos que qualsevol ciutadà de la resta de l’Estat), l’escola és rebuda amb un gec d’hòsties tipus: “La acusació maliciosa de que las escolas catalanas no ensenyan lo castellá, quan lo aprenan millor comparantlo ab la llengua catalana”. I només hi ha aquesta escola... ensenyant català. Es tarda prop d’un segle amb la Generalitat de la Transició-pansició perquè el model de Flos s’estengui a tot Catalunya de manera oficial i massiva. Però hem dit que no estem parlant d’escola, nens.

Parlem que si no cal parlar català no es parla català. Que si no parles en català no es parla en català. Que si no cal una nació no hi ha nació. Que si no es defensa una nació no tens nació. Que no hi ha país sense país. Que no hi ha persones sense persones. La realitat s’ha d’imaginar i s’ha de parlar, trepitjar, defensar i sobretot voler. 1 d’octubre de 1898. 1 d’octubre de 2017. 1 d’octubre de 2022. Un segle i quart d’hòsties. Per parlar català i per ser català. Quan el 2025, el 27, el 35 o el 50 només hi hagi una escola (centres de formació, universitats, institucions, mitjans, llibres, musaranyes, carquinyolis...) que s’ensenyi en català perquè els catalans, socialment, hagin decidit que sigui així, ens haurem de preguntar si el 1898 era l’inici del final o el final de l’inici. Perquè, senzillament, es tracta de llibertat, que és una pedagogia no escolar sinó existencial, de vida. Lliurement es va començar i lliurement es va acabar. Lliurement es comença i lliurement s’acaba.