23/09/2021

El català se la juga a les pantalles

4 min
Una nena mira contingut a la carta a través d'una tauleta.

La pluralitat lingüística de l’estat espanyol sempre s’ha viscut com una anomalia que calia corregir. En els darrers segles trobem una infinitat d’exemples sobre l’obsessió de fer desaparèixer del mapa les llengües diferents del castellà, incloent-hi aberracions com la de prohibir que es parlés el català durant el franquisme o amb el Decret de Nova Planta. La constant històrica per minimitzar la presència i la normalització de la llengua catalana ha estat invariable al llarg dels temps. Per increïble que sigui, Catalunya i Espanya deuen ser dels pocs llocs del món on trobaríem persones i partits polítics que defensen que és millor parlar una llengua que dues. 

Ara ens tornem a posar les mans al cap quan veiem que el propòsit del govern espanyol és aprovar una reforma de la llei de l’audiovisual que arracona novament el català. Lamentablement, això no és res de nou perquè és el mateix que va passar quan l’any 2010 es va aprovar la llei vigent de comunicació audiovisual, que va servir sobretot per fer un vestit a mida a les televisions privades estatals a costa de desmantellar la televisió pública espanyola. Qui tingui memòria recordarà que tots els intents per assegurar una mínima presència del català a les cadenes públiques i privades que emetien a Catalunya van fracassar. El pacte del PSOE i la CiU de Duran i Lleida tenia altres prioritats i aquella batalla també es va perdre.

Durant dècades, el creixement de l’ús social de la llengua catalana ha tingut dos pilars fonamentals. Per una banda, l’escola ha exercit de veritable motor per assegurar l’aprenentatge de la llengua i, per una altra banda, els mitjans de comunicació, amb TV3 al capdavant, i també la ràdio pública i privada, han contribuït de manera impagable a normalitzar la presència de la llengua. Aquests pilars avui tenen esquerdes importants i no és remot el risc de col·lapse.

En el cas del català a l’escola hem vist com, a través de les sentències judicials que han anat reinterpretant la llei, en la darrera dècada hem anat perdent llençols a cada bugada. És ben sabut que a les aules de moltes escoles, instituts i universitats de Catalunya cada vegada és més freqüent que el català quedi arraconat. I dades com les que ha revelat l’enquesta de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona, publicada aquest setembre, en què només el 28% dels joves de 15 a 24 anys tenen el català com a llengua habitual, confirmen que hi ha motius per prendre’s molt seriosament la qüestió.

Però més enllà de l’escola, està clar que la partida sobre el futur de la llengua es juga a les pantalles i en la indústria audiovisual. Durant les hores que estan desperts, els nostres joves i adolescents dediquen una part considerable a consumir continguts a través de les pantalles, majoritàriament a través de plataformes i xarxes socials. Aquells que tingueu adolescents a prop segur que constateu amb estupor que per a ells la programació de televisió és una cosa desconeguda. La tele és allò que es mira la gent gran.

La presència de continguts en català, sigui a les xarxes o en les múltiples plataformes que tenen a l’abast, és residual i sovint inexistent, i és aquí on es juga la partida sobre el futur de la nostra llengua. Evidentment ara cal batallar per aconseguir que la legislació ofereixi un marc que asseguri i fomenti la presència de continguts i produccions catalanes i en català, perquè si no existeixen, ningú les mirarà. Però, al costat d’això, també hem d’admetre que des de fa massa anys hem contemplat passivament i amb impotència com la realitat ens superava.

Tant si agrada més com si agrada menys i tant si és la situació desitjable com si no ho és, per a la indústria audiovisual catalana i per als continguts en català, la Corporació de Mitjans Audiovisuals és el motor indispensable per donar múscul a aquest sector. Tan clar com això és que en els darrers deu anys, per la crisi econòmica viscuda i també per la falta de valentia política a l’hora d’emprendre determinades reformes, la CCMA està anèmica, ha perdut força tractora i el conjunt del sector s’ha debilitat.

És possible que alguns dels trens que hem perdut ja no tornin a passar, però és imprescindible entendre que la sort de la llengua catalana també depèn de fer bones polítiques a Catalunya en l’àmbit de la indústria audiovisual. La paràlisi de la CCMA, amb la renovació dels seus òrgans de govern bloquejada per interessos partidistes, impedeix que pugui sorgir un projecte valent que lideri sense complexos la recuperació d’un sector estratègic. Segur que calen més diners i caldrà prioritzar aquestes polítiques en defensa de la llengua i de la cultura, però també és inajornable que es defineixi un projecte empresarial viable i eficient per assegurar-li llarga vida. La futura llei espanyola de l’audiovisual és només la punta d’un iceberg d’un problema molt més gros i profund. I ja és hora de començar a recuperar les oportunitats perdudes per haver descuidat les polítiques en favor de la llengua i en favor del sector audiovisual perquè ens hi juguem més del que sembla.

stats