De J.M. Ainaud (Barcelona, 1925-2012) a l’Avui (19-V-1978). Un mes després Joan Carles I signava el reial decret que feia obligatori a Catalunya l’ensenyament del català. Dies abans el rei havia rebut Francesc Noy, director general d’Ensenyament del govern Tarradellas, i el jesuïta Jesús Renau, director del Col·legi de Casp. Li van explicar les virtuts de l’escolaritat bilingüe.
No crec que es pugui dubtar que la llengua pròpia de Catalunya és la catalana. Així s’ha afirmat sempre pel poble, pels polítics i per tots els científics que han estudiat les llengües romàniques. I així ho afirmava també l’Estatut Interior de Catalunya, aprovat pel nostre Parlament el 1933. [...] Aprendre el català és un dret i un deure de tots els ciutadans de Catalunya, sigui quin sigui el seu origen familiar. Però al mateix temps la Constitució de 1932 –i la que avui es discuteix a les Corts– afirmava que la llengua oficial de l’Estat espanyol és la castellana i que tots els espanyols l’havien de conèixer. [...] Caldria, doncs, que tots els catalans aprenguessin el català com a llengua pròpia de Catalunya i el castellà com a llengua de l’Estat. I a la vegada caldria que els catalans de parla castellana aprenguessin el català, com a llengua pròpia de Catalunya. D’aquesta manera, si en unes possibles disposicions futures el coneixement de la llengua catalana tingués un coeficient 10 –posem per exemple– com a condició per a ocupar un càrrec públic a Catalunya, cap persona no quedaria discriminada. En canvi, si se seguís la proposta actual de la “voluntarietat” d’aprendre el català, els nens i nenes als quals llurs pares no haguessin donat aquesta oportunitat, es veurien en situació d’inferioritat respecte als que haurien après la llengua catalana. [...] L’ús oficial de la llengua catalana és un dret al qual no podem renunciar. I és un dret del qual no se’ns pot privar amb cap pretext ni amb cap excusa. I menys ho poden fer els qui han perseguit la llengua i la cultura catalana durant els darrers quaranta anys. [...] Si se’ns vol donar una prova que les coses han canviat i que a Madrid hi ha una bona voluntat envers la llengua i la cultura catalanes, ara és ben senzill: una declaració, per part del govern, que la llengua catalana és oficial a Catalunya i que l’ensenyament català a Catalunya ha de ser normal. [...] Cal que la llengua que ha estat utilitzada pel rei en persona en la seva visita oficial a Catalunya sigui també llengua oficial, i cal que el govern en doni proves paleses. Per ara no hem vist cap prova que “la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección ”, com diu el projecte de Constitució, amb el consens de tothom. Uns quants anys més, i això de “riqueza ” ho haurem de deixar en “pobreza ” si els catalans no hi posem tot l’esforç. I ara més que mai cal que demostrem la nostra fidelitat a una llengua i a una cultura seculars, i que volem que siguin patrimoni comú de tots els qui viuen i treballen a Catalunya. Per començar, donem nosaltres mateixos l’exemple: que la llengua de la Generalitat sigui la catalana, que es promoguin de veritat l’ensenyament del català i en català i que tothom tingui l’oportunitat d’aprendre’l. Aleshores començarem a creure que les coses van canviant i que canvien en bé de tots.
