27/08/2021

Cataclisme: a favor o en contra?

3 min

“La principal informació que dona una pregunta és sobre qui la formula: què li interessa, des d'on la fa, què sap, com és. Tota pregunta prefigura la resposta o, més aviat, la limitació de la resposta”. Martí Sales inclou aquest pensament al capítol de la lletra G, de 'grillar', del seu sisè llibre, Aliment (Club Editor, 2021), i hi dona tombs al llarg d'una obra que fa salivera, engega els aparells digestius i es paeix amb el rotet. A la lletra C, ens hi proposa de ser 'cataclístics'; però, què vol dir? 

A Primària, vaig tenir una mestra, Marcela, que no seguia unitats didàctiques ni currículums: triava un tema i, a partir d'allà, ajuntàvem taules i pintàvem i retallàvem, copiàvem partitures, traduíem i ens repartíem els papers per a les representacions teatrals, tot aprenent geografia, idiomes, música, filosofia i història. Un dels records més vius que en tinc és de quan ens proposà el Camino de Santiago: haguérem de memoritzar dotzenes de romanços i cançons, estudiar els pobles que havia enriquit (espiritualment i econòmica), el receptari que omplia els sarrons dels pelegrins i fumejava als hostals, i calcar la catedral de Sant Jaume de Galícia fins que, amb els ulls tancats, en poguéssim descriure l'arquitectura. 

Cada cop que ens equivocàvem en alguna cosa greu (és a dir, si entregàvem una Porta del Perdó sense les vint-i-quatre figuretes d'apòstols i profetes que tocava, o desafinàvem a Don Gaiferos de Mormaltán –que cantàvem en gallec–, Marcela exclamava: “¡Esto nos llevará al cataclismo!”. I nosaltres tan esglaiats que no gosàvem la pregunta. Sales diu, també, que la pregunta és una mena de motlle de la resposta i que “les preguntes humanes donen respostes humanes, al servei restringit de la ment humana”, a posta no calia que demanéssim a la mestra què era un cataclisme: la paraula (amb l'entonació que li donava) sonava prou gruixuda com per intuir que parlava d'una desfeta, del caos que ens duria al lloc on “tot és borrós perquè en el cataclisme tot neix i mor i es transforma”. I no sabíem encara (o no gosàvem pensar) que això pogués ser una cosa bona.

Sense moure'ns de la classe, amb la senyoreta Marcela vam recórrer un camí de quilòmetres i quilòmetres que va sedimentar als nostres cors (per l'art) i estómacs (per les vieires i les tartas de Santiago). La mestra ens va donar eines, perquè no ens obligà a un mètode. Ens encarregava projectes que havíem de completar entre tots; després, en fotocopiàvem les parts i les compartíem, i relligàvem un exemplar perhom del fanzín sencer. Així, aprenguérem a organitzar equips on cadascú contribuïa amb la seva traça particular. 

Érem una mica com els protagonistes de Spaceship Earth, un documental que explica la història d'una colla de jovent (científics i artistes) que es munten un ranxo autogestionat a l'època hippy; quan ja rutlla, encara se senten ratolins a la panxa (una fam insaciable d'aventures i coneixements), i es converteixen en mestres d'aixa des de zero per fer-se a mar i visitar tots els biomes de la Terra, en una barca construïda amb les pròpies mans. De veure que se n'havien sortit, se sentiren prou resolts, engrescats i il·luminats com per dissenyar i erigir (cargol per cargol i sembrant cada planta) un espectacular edifici innovador que els permeté d'arribar a un coneixement radical sobre les interaccions en la biosfera; feien de pagesos, de mecànics, reciclaven i cuinaven amb enginy i amor. 

L'objectiu final era entendre el funcionament de la Terra per combatre les conseqüències catastròfiques d'un canvi climàtic que, l'any 1974, la comunitat científica ja havia predit, i preparar una mena de 'biosfera portàtil' que s'enviaria amb un coet a un altre planeta, en cas de no poder salvar el nostre i haver d'emigrar. L'experiment hauria servit de base per a moltes investigacions futures, si no fos que alguns interessos pressionaren els mitjans de comunicació per tal que el convertissin en un reality show d'“entreteniment ecologista”. La pel·lícula que ressegueix aquesta quimera s'estrenà al Festival de Sitges 2020, mentre empresaris i governs de Catalunya enrengaven l'ampliació de l'aeroport, i la trobareu a Filmin, la plataforma alternativa de cinema creada per un mallorquí, mentre a Mallorca es perpetraven disbarats com l'autopista de Campos.

Aliment m'ha recordat Marcela i la Biosphere 2, perquè en aquesta obra d'art –i en dic així a posta, que és literatura sense etiquetes ni codis de barres, del mercat a la senalla (relats, poesia, dibuixos i pintures, rondalles, definicions i biografies, receptes, cançons)– vida i lectura són acció i reflexió, menjar i escriure, “entrar i sortir”: no necessàriament en aquest ordre però segur que plegades, en combinació cataclística. A favor.

Poeta, traductora i músic
stats