Casualitats de la vida
Per a aquest cap de setmana de noves limitacions perimetrals i no gaire bon temps, Filmin us ha estrenat la sèrie ideal. Life són sis episodis d’una hora que expliquen la vida de quatre veïns que comparteixen edifici, una bonica casa de Manchester que s’ha dividit en apartaments. Són famílies molt diferents: una dona gran amb un marit que s’acaba de jubilar, una noia que tot just ha sigut mare, un professor de literatura que s’acaba de quedar viudo i una professora de pilates divorciada amb una vida trista i caòtica. Els que us vau enganxar a la sèrie Doctor Foster, l’excel·lent thriller sobre la infidelitat, heu de saber que descobrireu un crossover de dos dels seus personatges: Anna i Neil Baker reapareixen aquí, ella com una de les protagonistes. Les dues sèries comparteixen creador, Mike Bartlett, i, per tant, la mateixa capacitat per explicar fantàsticament bé l’estat emocional dels personatges. Bartlett també ho va fer a Press, la magnífica sèrie de periodisme sobre la rivalitat entre dos diaris britànics.
La careta d’inici de Life juga amb figures geomètriques que reprodueixen els vincles entre les persones al llarg de la vida, en constant moviment, com si fossin constel·lacions estel·lars que es belluguen no saps si per efecte de l’atzar, de les dinàmiques personals o de la predestinació de ves a saber què. De fet, cada capítol arrenca amb un pla zenital sobre la casa, com si la càmera (o una força superior) s’acostés a aquell espai per influir o observar què hi passa. Amb tot, hi ha un desig evident de globalitzar el drama i fer que l’espectador, en certa manera, senti inclosa la seva pròpia experiència vital en aquelles històries. És a dir, Life té la intenció d’ensenyar unes vides i la manera com es bifurquen les opcions, es trien uns camins i se’n descarten uns altres, que és, de fet, el que ens passa a tots plegats. En aquesta sèrie es fan palesos de manera molt subtil els paral·lelismes i els contrastos entre la vida d’uns i altres. A vegades és intranscendent, com l’instant de compartir una copa de vi, i a vegades són circumstàncies determinants, com la manera de relacionar-se amb la parella, el valor de l’engany o les dificultats per expressar els sentiments. Com que cada protagonista està en etapes vitals molt diferents -però sempre transcendents-, les experiències d’uns són referència per als altres. Això sobretot passa a partir de la mirada dels mateixos personatges. És com si uns protagonistes sovint fossin el mirall d’uns altres. És especialment commovedora la història de la Gail, la veïna més gran. No només per la interpretació esplèndida de l’actriu Alison Steadman sinó pel guió, al qual sovint no li calen paraules sinó només mirades o silencis. La sèrie és àgil, no cau en el dramatisme tràgic, potser de tant en tant força en excés la casualitat, i permet a l’espectador projectar-se emocionalment en les històries i posicionar-se constantment en els dilemes dels personatges. Life és com observar pel forat del pany la vida dels altres, que sempre és llaminer.
Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió.
