OPINIÓ
Opinió 29/06/2018

El càsting

i
Celestí Alomar
3 min

La militància “pepera” no pagava. “El 90% de la militància no està al corrent de pagament de les quotes”, ha dit Cospedal. Quina altra cosa es podia esperar? És més, hauria resultat estrany que els haguessin cobrat res, podent ficar mà al calaix de la caixa B. Costarà més o menys acceptar-ho, però tot déu, a aquella casa, en major o menor escala, ha participat del botí. Els afiliats no pagaven, els dirigents cobraven sobresous en "negre" i l’organització es beneficiava d'un "sistema de corrupció institucional". El PP és una organització tèrbola en tot el seu conjunt, que amb paràmetres democràtics normals fa temps que hauria d’haver estat fora de joc.

Sota aquestes circumstàncies, l'afecció o desafecció de la militància resulta ser una ficció –"no aconseguim que ni els nostres propis militants s'il·lusionin", es lamenta el masteritzat Pablo Casado. En realitat, no hi havia militància. El que existia era un llistat de “clients”, una base de dades clientelar. Una llista “tapadora” per amagar la realitat del partit. L’alfa partit dels 900.000 militants quan, per disputes internes, ha tirat de cens s’ha esvaït com un pergamí egipci en mal estat de conservació. Pols d'estrelles. Com passa en tantes ocasions, el PP la té més curta del que deia tenir-la. S’ha arribat a un punt que un es pregunta si a la seu del carrer Génova hi deu haver un sol paper que es correspongui amb la realitat.

Descobert el pastís, en plena síndrome d’abstinència, en un obrir i tancar d’ulls, han passat de ser el partit hegemònic de la dreta espanyola a haver de disputar-se el lideratge conservador amb Ciutadans. Fins i tot, a contemplar la possibilitat de ser considerat un partit prescindible, amortitzat. De fet, culminada la defenestració, s’han obert dos processos que avancen en paral·lel: un, el càsting per escollir el partit que millor pot representar la dreta espanyola i, dos, el joc de “puntes de coixí” per embastar un equilibri estable en el bloc que va fer pujar l’actual govern al poder. En part, dues cares de la mateixa moneda. En la mesura que es consolidi el bloc governamental, menor serà el camp d’acció de la dreta i les seves possibilitats d’èxit i, viceversa, si el govern fracassa, la dreta augmenta les seves perspectives.

La primera etapa del càsting passa per l’elecció de la secretaria general del PP. La disputa entre candidats i candidates no és per seguir pilotant una gran nau, sinó per saber qui es queda amb les restes del naufragi. Ja ha avisat Sáenz de Santamaría: “A Rivera només el varen escollir 6.000 persones”. Pel que s'intueix la cosa serà a cara de gos i amb el ganivet entre les dents. Comença a agafar sentit el “Novio de la muerte”. La batalla interna, més que per guanyar, és per eliminar els altres competidors. És evident que l’elecció no resoldrà el problema, però indicarà qui quedarà fora de perill de pagar la factura.

Rivera, per la seva part, un cop ha comprovat que després de la formació del nou govern la seva cotització en el “parquet” de futurs electorals està en retrocés, ha entrat en un procés de criogènia per evitar haver de prendre decisions en els propers mesos. De tota manera, a pesar de la proliferació dels personatges hieràtics, l’immobilisme de la dreta espanyola és una llegenda urbana, un postureig per quedar bé davant els seus. La dreta espanyola és simplement retrògrada i, a més, no se n’amaga. En el procés de càsting que s’ha obert no s'entreveu, ni s’espera, la més remota idea de canvi o la més lleu de les opcions reformistes i modernitzadores, en la línia de la dreta basca o catalana. La dreta castellana i mesetària mai ha tingut aquestes virtuts.

La “suma”, el conglomerat parlamentari que va fer possible el nou govern, per la seva banda, camina amb peus de plom. El primer miracle que ha obrat ha estat demostrar, precisament, que la suma era possible, que existia i era real. La fotografia que prefiguren els 180 diputats que van donar suport al govern està molt més a prop de la realitat espanyola que la que configurava l'anterior bloc governamental. Aquesta suma era precisament el que, fos com fos, volien evitar que es donés “l’estat profund” i l'establishment més moderat.

No obstant això, comesa l’heretgia, ara nomes queda persistir-hi. El partit en el govern hauria de tenir molt clar que la “suma” és qui l’ha portat on és i no deixar-se entabanar pels cants de sirena de les àmplies praderies de vots que hi ha a la seva dreta, que segurament veus “innocents” li faran arribar.

stats