#CasArxivat, l'altra cara

Hem estat cautes, hem seguit les normes i els protocols (els que existien, tots els suggerits, tal com ens han assessorat). Estam convençudes d’haver seguit les passes pertinents per fer les coses 'com toca'. Però 'com toca' no és suficient, perquè els 'requisits' per reconèixer com a 'inadmissibles' una sèrie de conductes dicten que encara ens hauríem d’haver exposat més, sofert una mica més o patit un poc més de mal.

Sembla, segons ens fa saber la premsa, que les coses tenen totes les paperetes per tornar a ser com abans. Una llàstima. Judicialment no ha estat suficient.

Víctimes i companyes, antigues alumnes, alumnes actuals, moltes, fa mesos que feim seguiment d’aquest tema, però, sobretot, fa mesos que ens donam suport, precisament, per a quan arribàs el moment d’haver de llegir i sentir coses com les que hem llegit i sentit aquests dies.

El que treim de tot això és que queda molt per endavant, que la revisió que s’ha de fer de tot el que envolta l’estigma de ser dona en un món d’estructures tan rovellades ha de ser profunda, conscient, coherent i consensuada. Estam davant d’un tema de responsabilitat social i educació pel futur.

“No hi ha indicis de delicte”, “no es va esperar a una resolució judicial” i “no s’havia començat cap investigació” no són més que sentències que proven que encara queda molta feina i són senyes evidentíssimes de la poca importància que es dona al fet real que ens ocupa i la facilitat que es té per desviar la mirada cap a altres bandes.

Més: “Per un procés de mimetisme teatral indignant [...] hi ha una sèrie de persones que diuen [...] que en un moment no se li va donar importància (als fets), però després els han fet veure que sí, han reflexionat”, parlant d’una mà negra que pretén “fer escàndol”.

Res més enllà d’això, aquest col·lectiu sempre ha estat silenciós i ha pretès no fer cap “escàndol” (si és que no és prou important, això que ha estat passant). Potser si d’alguna cosa s’ha pecat ha estat de no respondre a cada paraula publicada amb una altra que oferís una versió més sobre la qual construir una opinió.

Avui, ho llegim com ho llegim, sembla que n’hem fet un gra massa i que som les culpables que dues persones hagin estat destituïdes de la seva feina (nosaltres, els companys i companyes que no han callat i les institucions que ens han donat suport com la Conselleria, que va decidir apartar ràpidament els professors dels seus llocs de feina). Avui sembla que res serveix de gaire, que hauria estat millor no moure ni un dit. I que hem de continuar permetent unes conductes absolutament reprovables d’anys i anys de no dedicar-hi ni un segon d’atenció, però que avui nosaltres ja no podem concebre i que sembla que tampoc se’ns permet rectificar.

Sembla curiós que allò correcte hauria estat separar la víctima del presumpte agressor i no a l’inrevés, o més greu encara, no separar-los i esperar a veure què passava.

Sembla increïble que els testimonis de 56 persones no sostinguin un cas com aquest i que seva la prescripció pesi tantíssim.

Sembla impossible que no existissin protocols d’actuació per a casos com aquests.

I sembla inadmissible que els mecanismes que ens han d’emparar, que han d’erradicar la por que encara tenim de fer passes endavant, que han d’afavorir un context millor per a totes, simplement, no existeixin.

Ningú no ha parlat de la dificultat que suposa 'ser la víctima' més enllà de patir els abusos. Ser la víctima significa 'ser l’assenyalada' i, aquest pes moltes vegades és massa dur per poder continuar endavant amb els processos. Aquests han estat els 'no indicis'.

Per això, convençudes, avui sí que compartim aquestes paraules, totes les que abans no vàrem manifestar per fer les coses 'com toca', perquè mai hem cercat polèmica, sinó justícia: ens entristeix enormement pensar que tot això pugui quedar en no res.

Es creuran o no els 56 testimonis que han acompanyat els fets, però, món, us volem fer saber que durant anys hem estat víctimes de conductes deplorables, hem sofert comentaris, actituds i abusos de poder continuats. A algunes se’ns ha envaït el nostre espai personal i íntim, saltant els límits d’allò acadèmic. A d’altres se’ns ha fet el sord davant els 'no'. A algunes se’ns ha puntuat la forma del nostre cos i no la qualitat de la nostra interpretació i se’ns ha vexat davant la resta de la classe pel nombre de corbes o no que pugui tenir la nostra figura.

I tot això ha passat. L’únic que desitjaríem és que no tornàs a passar mai, i per això és que ho hem fet tot 'com toca'. Però mai no és suficient.

Voleu ampliar informació per crear la vostra opinió al respecte? Aquí teniu algunes de les joies rebudes durant anys, les víctimes de les quals decidim que continuïn sent anònimes:

"A veure quan et fas la sessió nua i me la passes"

“Mai has pensat de fer fotografia eròtica? Me les podries passar”

“Això sí que és un cos i no el teu”

“Sempre tindràs lloc al porno”

Podem pensar a priori que es tracten de comentaris de mal gust, que sentim pel carrer cada dia (i aquest tema ja donaria per parlar una bona estona). Però recordem que el context d’aquests comentaris (entre centenars d’altres dels 56 testimonis) és un context acadèmic d’uns estudis superiors. Des de la posició d’alumna, una posició molt més fràgil, sempre objecte de valoració, pensar que el teu futur pot dependre de les apreciacions que facin aquestes persones que no tenen cap problema de fer aquests tipus de comentaris, t’aboca a una roda molt tèrbola, incòmoda i de la qual no és fàcil sortir.

Per això la por de denunciar, a explicar el que passava. Per això s’ha tardat tant a posar cara i ulls al problema. Per això s’ha callat tant. No perquè no passàs.