FORABROMES

La casa en temps de confinament

Una casa no és un espai de confinament, si és que hi ha qualque lloc que sigui idoni per a una situació tan estranya. Tots aquests pisos que en els darrers anys hem vist pujar de preu -cars o menys cars, tots han incrementat notablement el preu de venda o lloguer- demostren que no estaven pensats ni preparats per viure-hi les 24 hores del dia, moltíssims de dies seguits, i manco encara perquè totes les persones que els habiten hi hagin de conviure a tota hora. La casa està pensada per entrar-hi i sortir-ne o, si més no, perquè si un hi resta, els altres vagin passant.

L’arquitectura, com a disciplina que concep les nostres cases, en podrà treure algunes conclusions, d’aquesta experiència del confinament. Potser també les administracions competents hi hauran de dir la seva en aquest sentit i establir mesures que facilitin la vida en situacions com l’actual, en comptes de complicar-la encara més. Si són molts de sectors els que han de replantejar el seu posicionament i actuacions amb la crisi del coronavirus, l’arquitectura també. Ja hi ha discussions sobre la qüestió entre els arquitectes, alhora que n’hi ha dins les cases per mor de l’arquitectura.

Potser a partir d’ara ens mirarem d’una altra manera els edificis sense balcons o sense terrasses, també aquells altre temps moderníssims que ho apostaven tot a l’aire condicionat. Quan fa més d’un mes que estam tancats a casa, som més conscients de la necessitat que tenim d’una bona ventilació i d’unes hores, almenys unes hores, de sol travessant les finestres o d’unes parets que no et fiquin els veïnats dins el cap. Avui, a més, s’ha fet més evident la inhumanitat d’haver de compartir casa diverses famílies per poder pagar uns lloguers igualment inhumans. O fins i tot aquesta tendència, afortunadament limitada, de trossejar habitatges en minúsculs apartaments per poder treure més rendiment al fins ara tan rendible negoci del lloguer també es demostra avui tan inhumana com era.

D’altra banda, a les cases fetes atenent la tendència arquitectònica de deixar tots els espais oberts, ara enyoren poder tancar portes i tenir espais d’intimitat, ni que sigui per al teletreball, o zones d’aïllament sanitari. Fins i tot hi ha qui ha tornat a valorar com a privilegi poder tenir una sala -que un temps només es feia servir per a les visites- i una saleta familiar. Potser ara entendrem que els banys han d’estar ventilats. I aquells que, als pobles, feien vida a la portassa per no embrutar el pis, potser veuen ja els avantatges de poder embrutar pis i portassa.

Del confinament, en sortirem. Però n’hauríem de sortir més convençuts del sentit que té el dret humà a un habitatge digne. L’arquitectura haurà d’entendre que no només es fa per a les fotos. Els constructors, que les cases no són només per fer-se rics. I les administracions han de prendre consciència de la importància de la regulació en les polítiques d’habitatge i no donar una màniga tan ampla a l’especulació i a les formes d’habitar indignes.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF