SI AIXÒ ÉS GUERRA...
Opinió 02/02/2018

El carter sempre truca dues vegades

i
Xisco Nadal
3 min
El carter sempre truca dues vegades

Fins als 13 anys, és a dir, fins que vaig acabar primer de BUP, no vaig saber què era la gomina. L’edat et dona consciència i sentit estètic, però no sempre arriba en el moment idoni. També tenia acne i encara no havia fet el #Roacutan, el tractament famós al qual ens sotmetérem els joves de pell imperfecta de la meva generació. I d’aquell moment de la prehistòria de la meva vida previ a ser una persona pública n’hi ha constància gràfica. Per això, avui no he volgut ocultar més aquest secret ominós i he decidit sortir de l’armari (una altra vegada) i confessar-vos-ho, ja que no m’agradaria que aquestes fotografies arribassin a les vostres mans sense una explicació meva.

En l’era digital de l’hiperexposició a les xarxes socials ningú queda a recer del seu passat llunyà, per molt que hom sigui un nadiu analògic. L’escàner i l’obsessió pels sopars de retrobament d’antics alumnes fan que suri a la superfície material fotogràfic pel qual series capaç d’empenyorar un ronyó si així evitassis que fos publicat. Tens una reputació i la defenses fins que pots. Però arriba un moment que la millor defensa és un bon atac (o en aquest cas una confessió). Des que vaig començar a fer feina als mitjans, encara no sé per què, sempre se m’ha considerat una primera espasa de l’estil i un home amb bon gust a qui poder fer consultes sobre tendències i xafardejos diversos, i no volia ensorrar aquesta fama que tant m’ha costat construir per mor d’unes fotos de quan tenia 13 anys i no havia descobert els efectes estèticament nocius que la humitat podia tenir sobre uns cabells rebels i sedosos com els que sempre he atresorat. Per això, com cantava una gran de la cobla que ja ha sortit de la presó, “hoy quiero confesar”.

I ho faig perquè no vull ser l’Alfred de Balears. Com ja sabreu, el català Alfred Garcia i la navarresa Amaia Romero seran els representants del país anomenat Espanya al Festival de la Cançó d’Eurovisió que se celebrarà a Lisboa el proper mes de maig. 400.000 vots varen decidir que aquesta parella d’enamorats de mel i sucre vagin a la terra de #Pessoa a defensar 'Tu canción', una baladeta que es deixa escoltar i que té en la força de llurs mirades el trumfo que pot fer que repeteixin (o no) la gesta de Massiel. Fins aquí, el que he escrit fins ara no deixaria de ser una crònica per a #Eurofans si no fos perquè la caverna del #TDTParty, com que el jove és català, no han pogut consentir que un sospitós d’estar content en la seva pell de catalanet no pagui tribut.

Un becari d’un d’aquests diaris ultres que es publiquen a la pell de brau va estar repassant fil per randa les xarxes socials d’aquest al·lotet, l’únic pecat original del qual ha estat cantar 'Els Segadors' amb el puny aixecat dins l’acadèmia d’OT, i va trobar, ai las, que s’havia fet una foto amb una estelada fa anys en un parell de diades de Catalunya. I, és clar, a l’Espanya del 155 això t’ho convaliden, com a mínim, per la mort de #Manolete. Hem arribat a un estat d’estupidesa tan gran amb el tema català, que la llibertat mínima de ser qui ets és qüestionada cada dia i sembla que has d’estar recordant tothora, com si fossis la pobra padrina Forcadell, que acataràs la sacrosanta Constitució i que estimaràs el país anomenat Espanya per sobre de totes les coses si no vols que et tanquin a la presó o, com a mínim, t’investiguin per pamfletària.

La psicosi ha arribat tan enfora que l’altre dia una amiga, gens sospitosa de ser una extremista, em comentava que a l’escola del seu fill li varen demanar si per l’aniversari del nin li podien regalar una pilota amb la bandera d’Espanya. Pel que sembla, com que és mallorquina i normalment parla en català quan va a recollir-lo, això havia creat un cert rum-rum entre els pares de la resta de nins que la veien com una #CatalanistaRadical i s’estimaven més fer la consulta no fos cosa que per mor d’una pilota, en lloc de ser un festival de #Ganchitos i entrepans de pa Bimbo amb paté, la festa acabàs com la #ProcessóDeSaMoixeta. Ara ja enteneu per què m’he vist obligat a xerrar. Tots tenim un passat i a l’Espanya del 155, d’un temps ençà, el carter sempre truca dues vegades (i normalment és per dur-te una citació judicial per sediciós).

stats