Carta d’Ucraïna
Vaig conèixer Tymoffi entre el 2014 i el 2015, en un viatge de feina. Sociòleg, de la mateixa quinta que jo, és un tipus graciós i intel·ligent amb el qual compartesc sentit de l’humor i l’interès per la història. Record els dinars i cerveses que férem les setmanes que treballàrem junts, i com m’explicava el drama que suposava la guerra del Dombass (amb 14.000 morts) que en aquell moment feia pocs mesos que s’havia iniciat. A partir de les seves vivències moltes vegades vaig pensar què passaria si començàs una guerra a casa nostra. Fins on estaria disposat a arribar jo? I els meus amics i veïns?
El temps ha passat i avui la pàtria de Tymoffi crema. La veritat és que no conec prou la realitat d’Europa per opinar amb coneixement de causa, però si sé que, a la vida, no tot és el blanc i negre. I és que aquesta guerra no és només com la pinten La Sexta, Tele 5 o RT. El grau de desinformació sobre el que està passant en aquell racó d’Europa ben segur que és elevadíssim.
La primera pregunta, allò que ens ve a tots al cap, és clara: per què es maten russos i ucraïnesos? No ho sé ben bé. Supòs que aquest conflicte té les seves arrels en el sorgiment d’Ucraïna com a estat-nació; en la desmembració de la Unió Soviètica, i en l’ampliació de l’esfera d’influència de l’OTAN. (Recordem que entre el 1999 i el 2004 van sumar-se a aquesta aliança militar Polònia, Hongria, la República Txeca, Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Eslovàquia i Eslovènia, tot envoltant la Federació Russa).
També hem de valorar que Ucraïna és un país flagelat per la corrupció, la plutocràcia i el nepotisme. A més, és una nació dividida. Per un costat hi ha un oest europeista i de llengua rutena –favorables a l’adhesió del seu país a la UE i l’OTAN– i, per l’altre, un est rusòfon i partidari de Moscou. Les tensions entre ambdós blocs han estat una constant al llarg del temps: la Revolució Taronja (2004-2005), l’Euromaidán (2013-2014), els enfrontaments d’Odessa (2014) i les declaracions unilaterals d’independència de Donesk i Lugansk en són bons exemples. Aquest enrariment de la vida pública ha portat a la Guerra del Dombass i a un auge del nacionalisme ucraïnès més excloent. Així, s’ha restringit l’ús de l’idioma rus a algunes regions (aquesta llengua la parla el 35% de la població), s’ha prohibit el partit comunista i els grups d’extrema dreta i filonazis s’han fet forts.
Tampoc podem obviar el paper del país agressor, Rússia, i del seu president, Vladimir Putin. Aquest exagent del KGB fa vint anys que dirigeix amb mà de ferro la nació més extensa del món. El seu règim ingereix constantment en la política dels països colindants i del món eslau (Sèrbia, Geòrgia, Crimea); exigeix una àrea neutral sota la seva influència (és a dir, fora de l’OTAN), i lluita pel control d’enclavaments estratègics com la sortida al mar Negre, o les canalitzacions de gas natural i petroli.
Sigui com sigui, el que sembla clar és que els ucraïnesos haurien de poder decidir lliurement quin país volen i quines relacions han de tenir amb occident i Rússia. Però sembla que avui són víctimes d’un joc d’escacs global. Quina culpa en tenen, les gents de Kyiv, Járkov, Donetsk, Lugansk… de tot plegat?
Fa poc vaig tornar a parlar amb Tymoffi. Avui és professor de la Kyiv School of Economics. Feia anys que no sabia res d’ell. Però gràcies a les xarxes socials, vaig poder enviar-li un missatge, demanant-li com estava i preguntant per ell i la seva família. La seva resposta, escrita des d’un refugi antiaeri, va ser colpidora: “Per ara, tots estam bé, sí. Alguns amics m’han recomanat partir cap a Polònia, però preferesc quedar a Kíev, és ca meva. Aquí, intentaré ser útil. Demà m’han cridat a files, mobilització general”. Tymoffi se'n va anar al front dissabte passat.
Ai, amics, el món no és un recés de pau. Malgrat que els europeus vegem només les bombes a la tele. Recordem que, aquest any, mentre nosaltres pensam en la propera temporada turística, s’han comptabilitzat a la Terra 65 conflictes armats. El darrer, a Ucraïna.
Per últim, una reflexió. No siguem tan il·lusos de pensar que nosaltres no tenim res a veure amb la merda de món que estam deixant als nostres fills. A tall d’exemple, un botó: Espanya és avui el setè territori que més armament exporta al món alhora que també forma part de l’entramat militar de l’Aliança Atlàntica (l’OTAN). Durant els darrers anys, el nostre país ha tingut Ucraïna i Rússia com a clients assidus en els negocis de la guerra. Tot i això, malgrat que el nostre país dona suport al primer, ha aconseguit un 51% més de beneficis venent armes al segon. Se’n va parlar, d’això, a les darreres eleccions generals? A algú li importava? Ai las!
