Carta d'una aficionada argentina del Barça: "Messi és la nostra infància, la nostra família"

A vegades m'agradaria no ser aficionada al futbol. M'encantaria poder viure moments com aquest només amb curiositat, especular sobre el futur i el mercat de fitxatges sense jugar-m'hi res. Que no m'importi tot tant, fins al punt d'acabar plorant des del meu llit a Buenos Aires alhora que un rosarino que és a Barcelona, un diumenge a les set del matí. Però en la meva història, i la de la meva família, el Barça és d'allò més important. Els meus avis, mare i tia van viure a Barcelona per culpa de la dictadura. Quan van anar tornant, van portar coses noves d'aquest lloc que els havia adoptat: el català, el pa amb tomàquet i el pernil de Jabugo, els Reis i, sobretot, el Barça. La generació que va seguir, la meva, els meus cosins i germans, va ser criada amb totes aquestes incorporacions, així que de petits vam tenir tant l'equip del Boca com el del Barça i la majoria de nosaltres tenim noms catalans o comuns a Barcelona. No sé què hauria passat si Messi no hagués vestit mai aquesta samarreta, però sí que sé el que va passar. No puc explicar la quantitat de partits que vam veure junts, apilonats a l'habitació de la meva àvia, escoltant-los per la ràdio o al carrer, al menjador de casa amb la penya i tot empaperat de banderes, pòsters i samarretes.

Tenir Messi trencant amb tot cada vegada que jugava va ser font de trobada de la meva família moltíssimes vegades. Guardàvem paquets de pernil per als partits importants, demanàvem samarretes, cartutxeres, bufandes, mitges i motxilles que després ens anàvem passant. Vam cantar mil cops l'himne, el vam aprendre i el vam oblidar, ens van corregir la pronunciació, trucàvem a la família de Barcelona i Nova York per comentar els triomfs, celebrar els gols i odiar els rivals. Ens vam acostumar a guanyar i als crits, sempre junts. Vam plorar com bojos i boges quan el Joan i el Teo van conèixer el Messi i la resta de l'equip en un fet que van descriure com el dia més important de les seves vides. És fàcil, guanyant sempre, pensar que tot és etern, creure i esperar que mai s'acabarà. Va venir la pandèmia i no vam poder ajuntar-nos més. No hi va haver futbol durant molts mesos, i ho vam suportar prou bé. Vam veure el Leo fent campió el nostre país i ens en vam alegrar com feia molt de temps que no ens n'alegràvem. I quan menys ens ho esperàvem, va arribar aquesta notícia. Jo, personalment, no la vaig voler creure. Cap company havia parlat. Només Puyol dient que eren moments durs. Vaig pensar que hi havia esperances, vaig inventar complots de la premsa on no n'hi havia. Però les circumstàncies van fer que acabés claudicant, i quin cop més dur. Ens hem fet grans tots i totes. Som menys i som més. No sé què hauria passat si Messi hagués seguit al Barça, no sé si ens hauríem pogut continuar ajuntant sempre per als partits més importants, si hauria estat tan crucial com ho havia estat fins ara. Però sí que sé el que va passar. Messi és la nostra infància, la nostra família, tots els crits, els missatges, les abraçades. Per això ploro així ara, per això mai em reconciliaré amb la idea que tot ha acabat, per això la puça que es va fer cabra tindrà sempre protagonisme en el meu cor. I ni tan sols he tingut temps per parlar de futbol. Gràcies. Ja començo a planificar la festa que farem quan tornis.

Mar Helman
27 anys
Buenos Aires