EscriptorL’estiu –i espera– ens ha confirmat una vegada més que el cotxe sovint és utilitzat com a arma capaç de matar nins i nines, velles i vells, dones i homes. De fet, tot i l’increment de la criminalitat, el cotxe continua sent l’arma més emprada per matar. Ara que el nostre petit país insular és ple de revòlvers, kalàixnikovs i altres estris de la mateixa família, el cotxe ha assolit un protagonisme letal.
Parlareu dels cotxes i furgonetes en mans de terroristes, que disparen fragments d’Apocalipsi arreu, però sobretot als països on els nord-americans i occident en general han remogut sanguinàries rivalitats. Ens afecta molt el terrorisme integrista a les ciutats europees, mentre que quan s’aplica contra comunitats iraquianes, afganeses, paquistaneses... sembla que ja no ens hagi de commoure tant: i no perquè ens cau més lluny, sinó perquè d’alguna manera se’ns presenta com a natural que “entre ells” es matin.
Aquests dies hem sabut que la policia cerca el conductor d’un cotxe i el seu acompanyant, colombians, que intentaren assassinar un compatriota atropellant-lo. No és un mètode nou, però sí que infreqüent al nostre país, tot i que faríem bé de prevenir-ne l'augment, resultat del creixement de Mallorca com a punt important de la cartografia de la droga.
Però no és ben bé a aquest ús del vehicle motoritzat que em referia en assimilar-lo a les armes amb què habitualment es cometen els assassinats. La gran majoria d’aquests assassinats amb cotxe no són obra de terroristes ni de criminals organitzats, sinó de persones com vostè i un servidor, que es distreuen conduint o condueixen amb una eufòria etílica, sovint potenciada per retxes de neu. Qui diria, ara mateix, que vostè i un servidor som capaços d’assassinar i/o de fer malbé unes vides per atropellament en cotxe d’una persona?
Potser sigui impensable, tractant-se de ciutadans tan exemplars com vostè i un servidor, però les carreteres, les autovies, les autopistes, en van plenes: són aquests que no es conformen a conduir a la velocitat indicada per a cada lloc, que esdevenen petits herois de grups de fans i orgullosament exhibeixen els seus rècords. Potser els manca l’odi per ser descrits com a terroristes, però el seu menyspreu per les vides humanes és un element necessari per definir el terrorisme.
