Fa uns de dies, els treballs d’exhumació de les fosses del cementeri municipal de Llucmajor varen permetre recuperar els cossos de quatre víctimes de la repressió de la guerra. Una altra vegada els informes de localització del 'Mapa de fosses comunes de Mallorca' han estat l’eina fonamental per indicar el lloc exacte on havien d’obrir els arqueòlegs d’Aranzadi. És curiós, però, que ni els actuals responsables de l’associació Memòria de Mallorca –principals promotors de l’estudi 'Les fosses de la repressió a Mallorca. Mapa de les fosses comunes'– ni, en aquest cas, les institucions s’hagin dignat oficialment a fer referència al treball d’investigació. La veritat és que tampoc no ho esperàvem. Els recents documentals emesos per la cadena radiotelevisiva pública de les Balears sobre les fosses de Sant Joan i Porreres tampoc no ho han fet. D’això, a ca nostra, en deim mala memòria; o més ben dit, poca professionalitat i mala praxi. Els historiadors –com he llegit algunes vagades– no ens dedicam a fer llibres. Aquesta no és la nostra missió. La nostra feina va molt més enllà.
Durant els mesos d’octubre i desembre de 1936, diverses persones foren assassinades per escamots de falangistes o simples criminals al quilòmetre 20,5 de la carretera que condueix de Palma a Portocolom, més coneguda com l’antiga carretera de Palma a Llucmajor. El lloc que elegiren foren les costes de s’Aranjassa, l’indret conegut com na Bòtila. Aquesta zona era prou coneguda pels ‘cadeners’ i ‘sarenelers’ que vivien per la contrada, atès que un cop començada la guerra, els falangistes de la zona varen calar foc a tots els papers de les societats obreres del Coll d’en Rabassa, del Pil·larí, de la barriada de Sant Francesc, entre d’altres. A les nits, tirs i homes morts pels carrers i les cunetes. La por entre la gent era a l’ordre del dia, alguns testimonis m’ho deixaren ben clar: “Ens volien matar a tots!”.
Macià Salvà tenia les mans plenes de calls, no de bades era picador de pedra. Tenia 32 anys, estava casat i tenia una filla; vivia al Coll d’en Rabassa. Sebastià Vidal 'Manacora' tenia una cinquantena d’anys, era de Santanyí i vivia el carrer Blau també del Coll; estava casat i tenia dos fills. Era sergent de la Guàrdia Civil. Els botxins no tingueren pietat d’un membre de la Benemèrita, tot i que fos un grup addicte a la repressió. Ambdues persones foren segrestades i assassinades la nit del 28 d’octubre de 1936. La causa de la mort es va dissimular darrere l’eufemisme de “shock traumático”. Miquel Gelabert era de Bunyola i residia a Orient; tenia 35 anys i era conrador; com els altres, també estava casat i tenia una filla. Fou detingut per la Guàrdia Civil el 3 de setembre de 1936 i tancat a la presó de Bellver; a les cel·les del castell hi restà fins a dia 6 de novembre, que fou posat en llibertat. Quinze dies més tard, fou detingut i tancat a la Prefectura de Policia de la plaça de Santa Magdalena, de Palma, dirigida per Francisco Barrado. L’endemà, 3 de desembre, fou trobat mort al costat de la carretera amb les mans fermades darrere. Hi havia alguns homes que no eren assassinats el mateix dia que es donava l’ordre d’alliberament, sinó que ho eren dies després, quan ja havien tornat a casa seva. Com sempre, el criminal Barrado certificava que ell no en sabia res. Aquest és un bon exemple de com funcionaven en algunes ocasions les tretes de presó.
La darrera víctima trobada al quilòmetre 20,5 era Antoni Oliver Jordà. Uns dies abans de Nadal de 1936 fou tirotejat per l’esquena. Havia passat els 30 anys. Els seus pares eren de can Canet i residien al carrer de Sant Jordi, a l’eixample de Pollença, a prop de la fàbrica. Localitzaren el seu cos damunt un bassiot de sang al mateix lloc on moriren Macià, Miquel i Sebastià. Mesos després, ni la dona ni els seus pares varen reconèixer les robes que s’havien dipositat al Jutjat. Totes aquestes persones foren assassinades als voltants de la carretera de Palma a Portocolom i enterrades –exceptuant el cas de Sebastià Vidal– en un dels passadissos del cementeri llucmajorer del camí de Galdent, vora el quadre 1 de la via de Sant Miquel. Aquest fet fins fa molt poc ningú no el sabia, però gràcies als Llibres de Registre Municipal, als testimonis orals i a la documentació de l’Arxiu del Togat Militar de les Balears s’ha pogut elaborar l’informe de localització de les víctimes i posar a l’abast de tots els fets ocorreguts.
A les antigues carpetes blaves de l’Arxiu Militar situat a les avingudes de Palma, que amablement cedeixen els seus responsables, hi trobam centenars de papers que aporten dades ben significatives del que va ser la repressió a Mallorca: el nom de moltes persones que foren assassinades, les seves dades personals, els estris i documents que portaven el dia que varen desaparèixer. La petaca i el llapis de Macià Salvà, o bé la capseta amb paper de fumar marca Roca i una cigarrera de Sebastià Vidal en són un exemple. També ens indiquen el lloc exacte on foren assassinades. En moltes ocasions, els papers judicials ens assenyalen el lloc on foren enterrades. Però això no és suficient per localitzar les víctimes, cal estudiar cada una de les informacions, i el que és més important, situar el seu lloc d’enterrament sobre el terreny de molts cementeris vuitanta anys després dels fets. Aquesta és la nostra feina que ha aconseguit recuperar desenes de persones. Ho dic perquè sembla que les exhumacions siguin una feina fàcil, en mans d’una única entitat. Això no és així, hi contribueixen moltes persones. És ben hora de tenir-ho present.
