25/08/2021

Carrer Millán Astray

2 min

“¿Cal restituir els monuments als caiguts i els carrers i places dedicats als prohoms del feixisme, si un jutge ho diu?” La pregunta se la feia ahir —i la compartia amb mi per WhatsApp— l'historiador Antoni Tugores, un dels màxims experts en memòria històrica a Mallorca, i autor d'una sèrie de llibres de referència sobre la matèria (títols com Víctimes invisibles. La repressió de la dona durant la Guerra Civil i el franquisme a Mallorca, o Moriren dues vegades. Daria i Mercè Buxadé, infermeres catalanes assassinades a Mallorca l'any 1936, entre d'altres, són fonamentals). Ho feia a tomb de la provocació de l'Ajuntament de Madrid, que ha tornat a posar el nom del general franquista Millán Astray a un carrer de la capital d'Espanya, després que el Tribunal Superior de Justícia de Madrid sentenciés a favor de fer-ho. Durant el mandat de l'alcaldessa Manuela Carmena s'havia tret el nom de Millán Astray, fundador de la Legió i cap de Premsa i Propaganda de Franco (va fundar també Radio Nacional de España, com a instrument de propaganda favorable als sublevats) i s'havia dedicat el carrer a la pedagoga i mestra d'escola represaliada Justa Freire, que ara torna a l'anonimat on la volen els feixistes. Millán Astray era “Caballero mutilado” (li faltaven un ull i una mà, perduts en ferides de guerra), i el nacionalcatolicisme semblava fet a imatge i semblança seva: fanàtic, estrafet, sanguinari i corrupte. Millán Astray és el protagonista del cèlebre enfrontament amb Unamuno al paranimf de la Universitat de Salamanca, el 12 d'octubre de 1936, en l'inici del curs universitari, quan va cridar allò de “¡Muera la inteligencia, viva la muerte!

Un equivalent bastant aproximat (i impensable) seria que l'Ajuntament de Berlín dediqués un carrer a Goebbels, el ministre de Propaganda de Hitler. La caiguda de Justa Freire i el retorn de Millán Astray va comptar, a l'Ajuntament de Madrid, amb els vots de PP, Vox i Ciutadans, per si algú encara dubta de la simpatia, la proximitat, l'afinitat o com se'n vulgui dir, d'aquests tres partits pel feixisme històric i per l'actual ultradreta o extrema dreta. Per la seva banda, la sentència de l'alt tribunal madrileny no tan sols pretén restituir els honors als colpistes de 1936 i als dirigents de la dictadura franquista, com apunta Antoni Tugores. També vol apuntalar el negacionisme, el corrent historiogràfic de tendència feixista que nega els crims del franquisme i dels seus líders: la sentència afirma que “no hi ha proves” que Millán Astray participés en l'aixecament militar contra la República, ni en les accions bèl·liques durant la Guerra Civil, ni en la repressió durant la dictadura. No només hi va prendre part, sinó que va fer tan bé la seva feina —com a legionari i com a responsable de Premsa i Propaganda, càrrec que més endavant va ocupar Fraga Iribarne, ministre franquista que acabaria sent un dels pares de la Constitució—, la va fer tan ben feta, que encara avui els seus segueixen manant a la justícia, a la premsa i als partits polítics més poderosos d'Espanya.

stats