L’estupidesa ens fa feliços. No només l’estupidesa aliena, que en certa manera semblaria quelcom estúpidament lògic, sinó l’estupidesa pròpia, la qual cosa representa una veritable paradoxa. És com si diguéssim: “Soc estúpid, aleshores soc feliç”. Per fer nostres aquestes reflexions, ens cal llegir un assaig d’una brevetat i d’una brillantor excepcionals: ‘Allegro ma non troppo’, de Carlo M. Cipolla. Jo vaig tenir la fortuna de llegir per primer cop aquest llibre el 31 de desembre de 1991. Com he fet amb tantes altres lectures personals, vaig consignar-ne la data. Aquella experiència intel·lectual, lligada a un goig espiritual immens, bé s’ho mereixia. I com he fet alguna vegada, de manera esporàdica, vaig puntuar la valoració d’aquell llibre i d’aquella lectura: cinc estrelles, com un hotel de luxe amb les millors vistes sobre el món i la gent que l’habita. Les lectures posteriors que n’he realitzat no han fet altra cosa que potenciar aquella primera qualificació.
Carlo M. Cipolla ens adverteix, ja en la seva lacònica introducció, que la humanitat es troba en un estat deplorable. Quina manera de començar una lectura! Ho confirma sense gens de contemplació: “Si ens atrevim a mirar enrere, ens adonarem que sempre ha estat així: la humanitat sempre ha viscut en una situació deplorable”. El lector pot tenir la sospita d’haver-se equivocat llegint això. Però de seguida se’ns diu que les coses són així: no és res més que el resultat d’una manera extremadament estúpida de com es va organitzar la vida des del seu començament. “¡Toma castañas!, exclamarien els castellans.
No és res el fet que els humans hàgim de suportar les nostres dosis quotidianes de tribulacions, de temors, de frustracions, de penes i d’adversitats, sinó que a tot plegat hi hem d’afegir l’estupidesa pròpia del gènere humà, “una de les més poderoses i obscures forces que impedeixen el creixement del benestar i de la felicitat humana”. Fins i tot els déus, va apuntar Schiller, no tenen res a fer contra l’estupidesa. Poseu-vos a riure, o a plorar, si voleu, però Carlo M. Cipolla, en les pàgines que segueixen, ens ho exposa molt i molt resplendentment, i molt artísticament i molt literàriament. Tant, que converteix el seu text, per aquest lector, en un dels més inspirats que he llegit.
Per posar-ne un dels primers exemples, Cipolla ens recorda que el nombre de persones estúpides no pot ser infinit perquè el nombre de persones vives és finit. D’aquesta enunciació, en podem treure una didàctica òbvia: les persones mortes no són estúpides. Poden haver-ho estat, però la mort les ha alliberat d’aquesta xacra. Afegeix el nostre assagista magistral que un és estúpid de la mateixa manera que un té els cabells obscurs o rossos. Es pertany al grup dels estúpids com d’altres pertanyen a un determinat grup sanguini. Diu Cipolla: “En definitiva, un neix estúpid per designi inescrutable i irreprotxable de la Divina Providència”. Què podem fer davant aquesta indubtable evidència de la condició humana? Res. S’és estúpid perquè és inevitable no ser-ho.
La llei d’or de l’estupidesa, segons Carlo M. Cipolla, és contundent: “Una persona estúpida és una persona que causa un dany o un dol a una altra persona, o a un grup de persones, sense obtenir al mateix temps cap profit per a ella mateixa. El més probable és que n’obtingui un perjudici personal”. Què ens ensenya aquesta llei de l’estúpida estupidesa? Que ens convé allunyar-nos de les persones estúpides. Que ens cal no tenir-hi cap mena de comerç ni de relació. Ho reafirma Cipolla proclamant que la nostra vida es troba envoltada d’experiències en què patim pèrdues de diners, de temps, d’energia, d’honors, de salut, de calma i de bon humor a causa de les accions desmoralitzadores d’alguna criatura absurda que, en el moment més inesperat, més inconvenient i més impensable, ens fa infeliços i ens crea frustracions i dificultats sense que ella n’obtingui el més mínim benestar ni el més petit benefici.
Ni Samuel Beckett ni Eugène Ionesco, ni Franz Kafka, en les seves obres més rellevants, foren capaços de superar una escena superior a aquesta. L’estupidesa, l’acció “natural” dels estúpids, és la conducta suprema de l’absurd més irracional. Que consti la tautologia, no per estúpida en aquest cas, sinó per kafkiana i beckettiana. No es pot explicar de cap manera intel·ligent, ni filosòfica ni científica ni tècnica, per què ni per quin motiu un estúpid es comporta estúpidament. No existeix cap escoli ni cap justificació possible. Bé, n’hi ha una segons Cipolla: la persona que actua així ho fa perquè és una persona estúpida.
Tots coneixem persones estúpides que no paren de fer-nos la vida impossible. Tots en tenim més d’una i més de dues a prop nostre. En el meu cas, vull que se sàpiga que jo conec un home superestúpid. Ell no sap que ho sigui, element indispensable per ser-ho. Durant tota la seva vida, des del primer dia que el vaig conèixer, ha sembrat afliccions i contrarietats a tots els que se li han atansat. El més mal parat de tots, sense ell saber-ho, ha estat ell mateix. Aquest home pertany a l’elit de l’estupidesa, la llotja de les autoritats, a la primera fila de l’absurd i del sense sentit. Estic segur que tots vosaltres podríeu posar-ne alguns exemples en el vostre cas i en la vostra vida privada o pública. Els estúpids que actuen en el si de la vida política professional són especialment perillosos i letals. Acaba dient Cipolla que les eleccions els regalen una ocasió magnífica per perjudicar el país i els seus ciutadans, quelcom que aquests, o si més no els més raonables, els resulta molt difícil entendre i acceptar un comportament tan nefast com el seu.
És cert. Malgrat tot, hauríem d’afegir el següent: l’estupidesa electoral és tan extensa que, un cop i un altre, una elecció darrere una altra, el poble acaba elegint aquests individus que ens amargaran la vida els propers quatre anys. Quina és la conclusió? Que no hi ha manera humana de posar fi a l’estupidesa humana.
Jo dono gràcies a Carlo M. Cipolla pel seu ensinistrament en aquesta disciplina tan insigne i alhora tan popular.
