El drama: Des del confinament obligatori, la lectura i l’escriptura són formes de distracció i d’inversió d’un temps valuós que ara per ara se centra en la cura dels altres i de nosaltres mateixos per intentar no estendre la pandèmia pertot arreu. Part d’aquesta lectura intenta entendre aquest deliri col·lectiu en el que estam immersos i seguir, en dosi petita, la informació sobre aquest maleït virus que s’està emportant, sobretot, els nostres avis i gent gran, la gent que ja a les darreries de la seva vida es mereix morir de manera digna, acompanyats dels que els estimen i cuidats al màxim per un sistema que ha de retornar-los el que ells han estat aportant amb el seu esforç i el seu treball. El que ens salva, moltes vegades, de la més absoluta desesperació en les nostres vides és acceptar el que hem viscut i hem après i sentir-nos agraïts del que hem creat al nostre voltant i de les persones que hem estimat, i pensar que potser tot el que ens passa té alguna raó de ser. Com a individus que som, quin poc sentit morir sols sense que algú estimat et doni la mà i t’acompanyi amb la mirada, o sense poder ser atès en condicions perquè la situació està desbordada. Cruent. Com a societat potser podrem entendre a partir d’aquí una mica més la desesperació de l’altre, aquell que intenta per tots els mitjans cercar una vida millor quan el que té a prop el pot destruir, i podrem potser indignar-nos més quan deixem morir a les nostres fronteres gent que fuig de les guerres i es troben amb una Europa egoista, superba, i intransigent.
L’observació: Aprofitem per reflexionar aquests dies sobre el tema que com a col·lectiu ecologista treballam, la relació dels humans amb el medi, amb el planeta. Haureu vist i sentit com d’aquesta crisi l’única que se n’ha beneficiat és la Terra. Es recuperen l’aire i la mar, els ecosistemes reviscolen, alguns animals passegen en llibertat a llocs on no podien mai accedir pel trànsit, la presència massificada de persones, la contaminació i la pressió que els humans exercim a tots els nivells. A Venècia torna a haver-hi peixos als canals i les aigües estan netes; damunt la Xina ja no hi apareix aquella taca de contaminació que hi estava instal·lada permanentment; a les ciutats properes baixen els nivells de diòxid de nitrogen i sofre...
Hi ha maneres de viure en sintonia amb el medi ambient i poder ser feliços, sense dependre tant de tenir, d’adquirir, de comprar, del negoci, anant a l’essencial. Retrobem-les. Retrobem un model turístic a escala global i local, del qual visquem molts, que no destrueixi la Terra, els ecosistemes, i que sigui racional. Exigim a les administracions decreixement, i que no s’ocupin més espais verges o valors a protegir per turistificar, per massificar, des d’un plantejament ideològic que només veu la natura a través del filtre del rendiment econòmic. Exemples d’aquesta visió purament materialista de la natura serien l’explotació esportiva del camí de cavalls o l’obertura de coves que fins ara s’han mantingut intactes en el temps. Exigim a les administracions que escoltin la terra i no els lobbys econòmics.
La comèdia: Enmig de tot, No Tòxic Menorca llegeix al Diari Menorca del 22 de març que Endesa ofereix cursos gratuïts online sobre energia i medi ambient. Ens preguntem si és una broma i riem sonorament. Pensa Endesa que ara no tenim res millor a fer que mirar les seves guies didàctiques? Què ens importa als ciutadans la formació sobre energia i medi ambient que pugui oferir una de les empreses més contaminants d’Europa? Què ens importa la diversió que ens pugui oferir? Li sona a Endesa el que fa també, en aquesta mateixa línia, el senyor Amancio Ortega, propietari d’Inditex? Explota la gent treballadora al tercer món i després fa donacions amb les quals renta la seva imatge. Endesa ens contamina i després ens instrueix o ens pretén fer veure com de bons són.
L’esperança: Entre tots feim el món. Un món que haurà de canviar maneres i costums. La gent salvarà la gent, el poble salvarà el poble. Creem cooperatives locals de producte fet aquí, de consum, intercanviem productes entre nosaltres, creem materials ecològics que substitueixin el plàstic, com els materials que empraven els nostres avis, cerquem alternatives a un sector agrari molt dependent de les subvencions i molt contaminant, cuidem els veïns, els nostres carrers i les nostres places, sembrem arbres per netejar l’aire, compartim el transport i anem amb els cotxes plens o amb la bici per minvar la contaminació (hi hagi carril bici o no, no podem esperar més que es decideixin a fer-lo). Retrobem un model diferent a aquest capitalisme que maltracta el nostre planeta i no comptem ja amb les administracions que són lentes, insegures, i porugues. Som responsables de trobar un model que es fonamenti en el decreixement com a alternativa real. Volem ser optimistes i aprendre del present. Per canviar cap a millor necessitem aturar, com ara, però en plena llibertat conscient.
