OPINIÓ

Un caramull d'obvietats

És encomiable l’esforç dels partits de consultar la militància sobre la investidura del president i la constitució d’un possible govern de coalició. Però l’aval real al futur govern no ve donat per la militància, sinó pel vot dels ciutadans. Possiblement aquest és un article d'obvietats. La consulta a la militància pot servir per donar seguretat als dirigents, enfortir la posició negociadora, transmetre cohesió, fortalesa, tranquil·litat i unes quantes coses més. No obstant això, el suport dels militants en cap cas substitueix el mandat rebut dels electors.

Ivan Redondo, director de gabinet i estrateg en cap de Sánchez, parlava, amb encert, de la importància de “distingir el soroll del senyal”. Seguint la seva recomanació, és clar que el senyal, més aviat tipus far, a percebre és un govern progressista capaç de donar resposta a l’empantanegada situació política i social a què han conduït els governs conservadors anteriors i les seves majories absolutes. No hi ha cap possibilitat certa que hi hagi un govern diferent del que s’intenta construir que pugui abordar temes tan importants i pendents com és l'encaix territorial de l'Estat i la crisi social i de desigualtat.

S’ha de reconèixer que en aquest tram de negociació –abstracció feta de la “carcunda” cavernària madrilenya que segueix “prietas” les files cada dia– s'ha limitat molt l'ona expansiva de l’enrenou mediàtic. Si s’actua amb discreció, el senyal se sent més nítid. Un primer govern de coalició de signe progressista no es pot perdre entre el soroll de la fullaraca. La tasca que té per davant és massa gran per perdre el temps amb aquestes minúcies. En aquest sentit, el bloc de l’antiga moció de censura es podria dir que ha captat el missatge. Per descomptat, també el PP. El seu secretari general diu que al seu partit ho tenen "clar", que l'esquerra és el seu "adversari" i "l'enemic d'Espanya". Nacionalisme espanyol a dojo.

Ja he dit que aquest seria un article d’obvietats. Ho és, per exemple, que dos governs elegits democràticament s’asseguin, dialoguin i negociïn. Resulta fins i tot irrisori pensar que aquest pugui ser un punt en les converses prèvies entre partits per facilitar la investidura. En aquest sentit, Andoni Ortuzar, president d’EAJ-PNB, deia que “estem solemnitzant el que és obvi”. És evident que la política espanyola està greument ferida. El mal que va fer Rajoy en externalitzar les decisions polítiques a mans dels jutges va ser un lladronici en tota regla que va arrambar amb les normes més bàsiques de la democràcia i el respecte interinstitucional.

No obstant això, la política té la seva pròpia llei de la gravetat i tot cau pel seu propi pes. S’haurà de parlar de tot allò que alguns intenten, fins i tot prohibeixen, que no se’n parli. Per exemple, aquesta mateixa setmana al Parlament basc s'ha parlat de dret a decidir amb motiu del nou Estatut. PNB i Bildu. Se n’havia parlat al Congrés de Diputats quan el debat del pla Ibarretxe. Llavors es van confrontar dues visions oposades sobre el concepte de sobirania. La del "Si vivim junts, hem de decidir junts", del president Rodríguez Zapatero, i la d’"Hem de poder decidir si vivim junts", del lehendakari Ibarretxe. Avui, això no obstant, la presidenta Forcadell està condemnada i a la presó per haver permès el debat parlamentari. És obvi que alguna cosa s'ha fet malament aquests darrers temps quan la realitat actual és tan crua com aquesta.

Un dels principis de la democràcia és que tots els ciutadans poden contribuir a les decisions col·lectives a través del seu vot. Si no és així no hi ha democràcia. Per això la meva alerta al principi al fet que les consultes internes a la militància no poden tapar la voluntat dels ciutadans expressada mitjançant el vot. No vull dir que aquesta sigui la intenció de ningú, però no està de més assenyalar-ho. És més, la participació dels ciutadans en la política no s'acaba en el vot i l'urna, s'exerceix així mateix amb la llibertat d'expressió, la protesta, la resistència i la desobediència civil, la pressió... i és obvi, també, que la resposta de l'Estat davant expressions d'aquesta naturalesa no ha estat precisament ni la comprensió ni el diàleg.

És una realitat inqüestionable que en dos territoris-nació –Catalunya i el País Basc– hi ha una part important de la ciutadania que no es troba còmoda en l’actual estructura de l’Estat i una altra part de població, encara més àmplia, que veuria amb bons ulls que fossin ells qui decidissin sobre el seu futur. Tan cert és això com que la via unilateral, ara per ara, és un carreró sense sortida. En aquest punt caldria demanar-se si s’ha arribat al plantejament de ruptura per voluntat pròpia o perquè ningú els ha donat una sortida. Estatut del 2006, nacionalisme espanyol amb la dalla judicial. El que és cert és que s’ha volgut imposar la legalitat, principi bàsic en qualsevol democràcia, per sobre de qualsevol tipus de legitimitat, també principi bàsic perquè una democràcia evolucioni. Reduir la democràcia a l'acompliment de les regles no en deixa de ser una concepció bastant pobra i limitada.

Totes aquestes obvietats, entre altres, seran les que haurà d’afrontar el futur govern progressista. No per obvi, més fàcil. Però encara una més: abans de la investidura i posar en marxa els mecanismes de diàleg i negociació que s’acordin, és normal que es demanin garanties. Garanties al futur govern, no als que el facilitaran. Són les regles del joc. No ens podem deixar enganyar per l'efervescència descontrolada del nacionalisme espanyol que fa que conceptes bàsics es tergiversin. Garanties no són contraprestacions. Parlar i negociar, en definitiva, fer política, no és sinònim de debilitat, ben al contrari. És obvi que el soroll sempre vindrà de la dreta si el senyal ve de l’esquerra.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF