Cara o creu

Un dels tòpics de l’independentisme ha estat una beatificació d’Europa com a territori de garantia contra els excessos de l’estat espanyol. Sobre aquesta idea s’ha anat construint el mite de l’exili liderat per Puigdemont, invulnerable a la persecució de l’Estat. De cop, l’advocat general del Tribunal de Justícia europeu, Richard de la Tour ha tombat el relat: “El principi de confiança mútua entre els estats membres” s’ha d’aplicar en la cooperació judicial. Els camins del dret són inexorables i el serial continuarà. Però es fa evident la precarietat del relat polític construït per l’independentisme. Europa és un tractat entre estats destinats a defensar-se entre ells. Esperar-ho tot d’Europa, a la llarga, és un carreró sense sortida.

A l’altre cantó, el discurs inercial sobre la independència de la justícia espanyola, a qui Rajoy va subrogar el conflicte català, no s’aguanta. Des de l’eclosió del Catalangate vivim un seguit de revelacions obscenes sobre les clavegueres del poder, és a dir, els punts de trobada entre càrrecs polítics, policies i membres del poder judicial en manifesta conxorxa. El cas de la falsa acusació a l’alcalde Trias de tenir un compte corrent a Suïssa n’és un exemple. Han sortit a la llum gravacions de polítics avalant la maniobra fins i tot amb la presència d’un jutge que, pel que sembla, no es va sentir en l’obligació de denunciar el delicte del qual estava sent testimoni. Demostració que en determinades situacions hi ha responsables polítics i judicials que es pensen que tot està permès. I l’estratègia del PP de paralització de la renovació del Consell General del Poder Judicial confirma que per a ells contra l’enemic de la pàtria no hi ha separació de poders.

Aquests fets són notícia quan Sánchez i Aragonès es disposen a reprendre la taula de negociació. I haurien de ser raons per fer-la efectiva, en interès de les dues parts. El retorn dels exiliats hauria de servir per posar fi a la judicialització per evitar un nou període de confrontació sobreactuada i l’espectacle viral de les clavegueres, per adquirir un compromís del govern espanyol de treballar contra la conxorxa político-judicial que un govern democràtic no hauria de tolerar. La negociació requerirà fortalesa, paciència i temprança. Si surt cara la negociació tindrà sentit, però si surt creu hi haurà via lliure a cada cantó als partidaris del com pitjor, millor.