Un capvespre sense mòbil
Si fa uns quants anys ens cridava l’atenció (i, fins i tot, ho trobàvem de mala educació) veure una persona pel carrer parlant a través d’un telèfon mòbil (un aparell bastant més gros del que fem servir actualment), ara ens xoca veure sobretot gent jove que no tingui cap mòbil aferrat a l’orella, que parli per un micròfon penjat a les orelles o que miri completament adduïda la pantalla. Hi ha dies que 'el miracle' és possible gràcies a l’esport i, en aquest cas que comentam, el futbol. La seva pràctica té el gran mèrit d’esdevenir un mecanisme integrador i cohesionador, i obliga a deixar el cel·lular i totes les xarxes socials de banda durant unes hores. Mentre fem futbol, tornam a l’essència de la socialització humana. Així mateix, som ben conscients que els nostres protagonistes, una vegada que han acabat l’entrenament o el partit, segurament la primera cosa que faran serà mirar si els han enviat missatges per les xarxes socials a què estan subscrits o si els han telefonat (pràctica cada vegada menys freqüent). Fins i tot n’hi ha que diuen que l’autèntica pandèmia del segle vint-i-u no és la covid, sinó la dependència de les apps. Però, com dèiem abans, ja va bé que durant unes hores una vintena d’adolescents d’una quinzena d’anys es dediquin a jugar en la categoria de futbol base, a la de cadet; i els més granats, de vint-i-pocs, a la d’aficionats, que juguen per plaer. D’aquests n’hi ha que estudien formació superior i d’altres que ja tenen un ofici. En tot cas, satisfan amb dedicació i passió un anhel, esforç que a molts els pot costar més de cinc-cents cinquanta euros a l’any per competir com a federats. Naturalment, aquesta quota l’han d’assumir íntegrament les famílies, a més de la inversió en temps i combustible. Aquest darrer concepte, a més a més, és molt elevat, tenint en compte els entrenaments tres pics per setmana i el partit en dissabte o diumenge. Inversió dels pares i mares en temps i diners: una fortuna. Estem ben segurs que la despesa està ben aprofitada en benefici de la salut mental i física dels fills esportistes. La força aglutinadora que té el futbol amb les famílies ens regala alineacions que reflecteixen la gran diversitat cultural que tenim: Elhouni, Gomila, Nadal, Josep, Isaac, Rachid, James, Núria... Sense anar més enfora, aquest cap de setmana s’ha disputat un partit entre La Unión Latina, format per una plantilla gairebé completa de jugadors sud-americans, i el F. C. Maria de la Salut. Els palmesans no tingueren gaire sort, després de ser golejats per 7 a 1. Precisament l’equip local, format pràcticament només per jugadors dels pobles dels voltants (Sineu, Santa Margalida, sa Pobla...), té de president Pere Llabrés –naturalment, de Maria–, que també n’és el capità i hi juga de central, una posició que és molt probable que l’entrenador no 's’atreveixi a tocar'. En tot cas, ens quedam amb l’objectiu assolit: un capvespre sense mòbil, una estona de bon ambient a la majoria dels partits –tant a la gespa artificial com a les petites graderies–, i la possibilitat de crear empatia tant amb els jugadors rivals com amb altres aficionats, que de vegades es desplacen d’una punta a l’altra de l’illa per veure’ls córrer darrere –i de vegades davant– una pilota.
Ricard Pla és periodista
