Capricis i paradoxes. La ràdio al carrer

Article de Domènec Guansé (Tarragona, 1894 - Barcelona, 1978) publicat ara fa 90 anys a 'L’Esquella de la Torratxa' (24-VII-1931). La popularització de la ràdio, com ara la de les xarxes digitals, frustrava expectatives sobre l’ús intel·ligent dels avenços tècnics. Bertolt Brecht en la seva 'Teoria de la ràdio' (1932) també preveia que aquell mitjà es banalitzaria.

Pocs invents tan meravellosos com la ràdio! Cap, no obstant, ha estat, almenys fins ara i entre nosaltres, pitjor aprofitat. A primera vista, sembla que hagués d’ésser un vehicle alhora de difusió de la cultura i d’amable esbargiment. Però, sí, sí! Bon esbargiment i bona cultura tenim, amb la ràdio! D’una banda, només hi poden ésser transmesos els discursos i les notícies oficials: és a dir, les úniques noticies i els únics discursos que no interessen ningú. Quan una idea, quan una veritat oficial, és senyal que ja comença a momificar-se. Que una altra veritat, una altra idea, pren carn viva. Després, la ràdio sembla ésser inventada per fer més avorribles, a les persones d’una mica de sensibilitat, els tangos, el cante jondo, les sarsueles, i no dic les sardanes, perquè no vull guanyar-me l’antipatia del catalanisme tradicional. Finalment, la ràdio serveix també per delectar-vos amb anuncis a tant la paraula: podeu saber on venen les pitjors camises, on venen mitjons que s’estripen més aviat, on confeccionen els vestits d’una manera més abominable. Sí; tot això ho podeu oir o escoltar amb la ràdio. Amb tot això, podeu delectar-vos. La ràdio ha esdevingut, sens dubte, la postura intel·lectual de la gent més beòcia. Jo la trobo molt menys divertida que les darreres pàgines de La Vanguardia. És clar que això ens podria ésser indiferent, mentre les instal·lacions de ràdio fossin individuals o per famílies, és a dir, mentre restessin confinades a la llar. Aleshores cadascú és amo d’escoltar-la o no, de connectar o de desconnectar el meravellós artilugi. Però avui, no. Avui, la ràdio s’ha llençat al carrer. Si teniu un bar amb ràdio, no ja al peu de casa, sinó encara que sigui dues o tres cantonades més lluny, esteu ben amanit. Inútil que prepareu l’aspirina! No trobareu manera de treballar amb tranquil·litat. Creieu per ventura que es pot fer res tot sentint un virtuós del cante jondo? No; us agafa una mandra invencible, una mandra per tota la vida. Altrament, de vegades, es sorprèn un mateix parant una atenció idiota a un anunci que mai no ens ha d’interessar per res. La ràdio al carrer és un atemptat a la tranquil·litat dels veïns. És molt pitjor que aquells clàxons de certs automòbils que imiten el xiulet del carril; molt pitjor que les explosions de les motocicletes. Per això, una de dues: o cal, si és possible, de fer moderar molt la intensitat d’aquestes ràdios, o prohibir-les simplement.