SociòlegLa major part de les anàlisis que s’han fet aquestes setmanes amb relació a la baixada de vots de MÉS s’han centrat en l’impacte electoral de la famosa autopista a Campos i en l’etern debat sobre si s’és massa o massa poc d’esquerres, ecologista i/o nacionalista. Probablement tothom tengui certa part de raó. MÉS no deixa de ser una suma de molts corrents i, en conseqüència, fer política en un sentit o un altre implica necessàriament trepitjar algun call. Hi ha, però, un ull de poll del qual s’ha parlat poc: la gestió de la Conselleria de Turisme, que ha passat de ser el pal de paller des d’on construir un nou model de país a ser una capoladora de vots.
Per entendre-ho, hauríem de retrocedir al 2015, quan MÉS renuncià a una Conselleria d’Educació que corria el risc de desencantar el col·lectiu docent, que, en definitiva, l’havia conduït on era. Es decidí així fer una aposta valenta però arriscada: deixar de ser el partit d’una minoria de funcionaris i pagesos d’esperit i començar a gestionar la cartera que dirigia el rumb de l’economia i, com no, del futur econòmic, ambiental, social i cultural. MÉS no volia ser crossa o l’apèndix de ningú, volia ser el cap que controlàs i dirigís el futur de les Illes.
Encara que eren conscients que no arrossegarien vots d’uns hotelers sempre fidels a la dreta o a tot estirar un PSOE submís, les coses havien canviat. Una massa important de classes mitjanes començava a participar del lloguer turístic i no pocs havien votat l’esquerra a l’espera d’una regulació i dignificació de la seva activitat. D’altra banda, l’impacte en l’oferta bàsica (restaurants, comerços...) i els treballadors és tan brutal a les Balears que hom podia esperar que amb una bona gestió es rendibilitzàs en el futur la feina feta.
El primer any va anar més o manco com hom esperava: s’aprovà l’ecotaxa i s’inicià el procés de regulació del lloguer turístic. Complementàriament, es volgué llançar el missatge que s’estaven posant les bases d’un nou model turístic en què es democratitzarien els beneficis del turisme, s’apostaria de manera valenta i decidida per l’economia circular, el valor afegit, la diversificació de l’economia i la sostenibilitat mediambiental. En contra, hi trobaren un sector hoteler sempre reticent a nous impostos i límits, i a favor, un incipient sector vacacional que creia que era l’hora de fer turisme d’una altra manera.
L’alegria acabà prest i tan bon punt s’inicià la campanya Benvingut turisme sostenible caigueren les primeres crítiques del GOB, a les quals s’anaren sumant associacions de veïns i altres col·lectius com Tot inclòs i Terraferida, que posaren entre les cordes el conseller Barceló. A partir d’aquí, fes el que fes la Conselleria el resultat seria sempre negatiu per un costat o per l’altre. Perquè salvant les enormes distàncies (en som conscient), la gestió de MÉS de l’àrea de Turisme representava per una part important del seu electorat el que fou per Iniciativa per Catalunya/Els Verds la gestió de la cartera d’Interior. Quelcom que ha d’existir, però que no desperta precisament simpaties...
Dimitit en Barceló, la seva substituta, Bel Busquets, assumí un càrrec que es mantenia per una qüestió d’orgull de partit i poca cosa més. Ara, passades les eleccions, pocs són els qui veuen en el turisme la clau del futur model de país i, tanmateix, el seu impacte en l’àmbit econòmic, ambiental i sociocultural continua sent tant cabdal com sempre. Potser no serà MÉS l’encarregat de fer-ho, però algun dia algú altre hauria de posar fil a l’agulla.
