OPINIÓ

És el capitalisme, amic!

Aquest divendres, el Consell de Govern ha aprovat la Declaració d’emergència climàtica. L'Executiu diu que aposta per canvis normatius i polítiques públiques, però en cap aposta ni pels límits ni pel canvi de model. Analitzant les propostes, en realitat veim, però, que ni tan sols hi ha canvis normatius, hi ha desplegament de les lleis i normes que ja té aprovades (està bé que entengui que ha de fer la feina que es va comprometre a fer i de manera prioritària): aprovar el decret de petjada de carboni; desplegar la Llei de canvi climàtic i transició energètica, implementar el Pla director sectorial de mobilitat i aprovar la llei de mobilitat sostenible, desplegar i implementar la Llei de residus, etc.

Res, però, de qüestionar la intensitat de creixement (rècords d’IPH, nou boom de la construcció de luxe, noves carreteres planificades, límits a la capacitat d’allotjament turístic, decreixement de l’aviació, reducció del nombre creuers...), no sigui que topem amb l’Estat o, pitjor encara, amb els interessos de la indústria turística. Res de diversificació econòmica enfocada a la resiliència, ni res, per descomptat, i el més important, de pressupost per iniciar aquesta transició. Que sembli que ho canviam tot perquè no canviï res del que és essencial: el model econòmic no es toca. El capitalisme implantat aquí en forma d’explotació turística no es toca. La colonització de la indústria turística no es toca. I el seu caràcter extractivista no es qüestiona; com a molt, es dissimula (’mitiga’ en diuen ara).

En el transport marítim i aeri promouran embarcacions i combustibles menys contaminants i les infraestructures pel 'green washing' que facin falta. De reducció, res de res. En relació amb l’habitatge, no posaran límits als nous creixements especulatius, faran les cases més eficients energèticament quan ho aprovin per normativa (espera tu). Construiran edificis sostenibles i planificaran mentre la realitat del mercat (és el mercat, amic) immobiliari especulatiu i de capital internacional compra el nostre patrimoni i el sostreu de la pròpia realitat substituint residents per turistes o estrangers adinerats que agafen, si cal, un avió cada parell o tres de dies per treballar al seu país i venir a passar els caps de setmana aquí, gràcies al 'low cost' i a les multiconnexions.

El turisme es tracta com si fos ‘una cosa més’, malgrat que és LA COSA –o en paraules d’Amaia Pérez Orozco citant Donna Haraway “Esa cosa escandalosa”, perquè al nostre territori el turisme és la màxima expressió del sistema capitalista generador del desequilibri climàtic. Idò en relació amb aquest ‘sector’, només es diu que “desenvoluparem una estratègia de turisme sostenible i adaptarem les infraestructures turístiques al canvi climàtic”, mentre l’hotel Corso de Portocolom continua construint en zona inundable, tot i ja haver patit el 1989 una torrentada amb tres morts. Per no parlar del concepte ‘turisme sostenible’, que és ja, avui dia en aquestes illes, un oxímoron, o senzillament una marca. Vendran posidònia a les fires com han fet a la WTM de Londres. Qui sap quan, a algun empresari espavilat se li ocorrerà vendre trossets de posidònia com a souvenir i explicar que els doblers recaptats es destinaran a conservar-la.

De l’agricultura, pesca i alimentació, el que diuen i “un brindis al sol” tenen el mateix calat. Vegeu-ho, sonar, sona bé. Res més. En relació amb la indústria, el sector que juntament amb l’agricultura hauria d’esdevenir bastió de la diversificació econòmica i la desturistització d’una economia depredadora de recursos, només es parla d’“economia circular i ecodisseny” (ara tant de moda). A mode d’exemple del frau que això implica, reflexionau sobre TIRME, que ara es ven com la indústria capdavantera en economia circular perquè enterra escòries davall les autopistes o les tira a la mar per engrandir els dics del port de Palma i possibilitar així que arribin creuers més grossos. Res més a afegir.

En l’àmbit del treball, sí, una mesura que em sembla imprescindible: “establir plans de transició justa perquè els treballadors dels sectors més afectats pel canvi climàtic puguin accedir a alternatives laborals”. Això, ben entès, hauria de ser començar a pensar en tots els treballadors de la indústria turística que sens dubte, a part de ser el gran contribuïdor al canvi climàtic, és el sector que se’n veurà més afectat (entre altres coses, perquè és gairebé l’únic!). Un drama. Vegeu, si no, l’article de Marta Salvador a 'Alba sud' ‘Turisme i canvi climàtic a la regió mediterrània’.

Pel que fa a medi ambient i territori, com si també fos un ens a part (sorprèn molt), es parla “d’analitzar l’impacte del canvi climàtic i elaborar plans d’adaptació pel que fa als recursos hídrics ambientals i paisatgístics; protegir els ecosistemes marins, amb especial atenció a la posidònia”. Sincerament, això i res és el mateix. La preservació de les dinàmiques ecosistèmiques hauria de ser l’eix primordial de la nova política, la d’emergència real. No la que pretén vendre el medi ambient com si fos un ‘valor’ afegit o una etiqueta. Lamentable.

De la resta d’àmbits en els quals han anunciat que pretenen incidir, tant en educació com acció exterior i serveis socials, salut i emergència, és més que evident que requeriran un pressupost important per garantir que els canvis que vendran propiciats pel canvi climàtic siguin tan poc injustos com sigui possible des del punt de vista social. Perquè fer front al desequilibri i caos climàtic que hem generat no és només una qüestió de declaracions (i no assumpcions) i reduir emissions (que també), és una qüestió de canvi de model (és el capitalisme, amic!). El podem planificar nosaltres des d’un canvi de paradigma o ens vendrà imposat amb la degeneració del model hegemònic imperant, que anirà provocant esclats successius que, com diu Xim Valdivielso al documental 'Tot inclòs: danys i conseqüències del turisme', deixaran cada cop una societat més devastada.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF