La capacitat de supervivència de l''Stercorarius skua'

En moltes de les empreses que he trepitjat els he patit. Els tres o quatre éssers vius (tots amb contracte fix) que no fotien ni brot i que convivien amb els pencaires (normalment amb contractes eventuals), que feien tot el dia d'escarràs. Em refereixo als que fins fa quatre dies desplegaven l'esmorzar a la taula de treball com si estiguessin fent una demostració de productes biològics i contestaven al telèfon amb la boca plena de muesli integral i de renecs. Els que arreplegaven el diari que hi havia per als parroquians (comprar-lo, mai) i se l'enduien al vàter. Els que trigaven tant com podien a acabar de muntar el prestatge per facturar hores extres. Les que s'explicaven receptes de pastissos de verdures mentre deien a les clientes que no les podien atendre perquè ja no faltava gaire per plegar. Els que tants dilluns no van venir per la terrible gastroenteritis.

Ara no hi ha feina, i els éssers que dic, per primer cop, veuen perillar la cadira. Ja s'han apressat, doncs, a enganxar un adhesiu contra les retallades a l'ordinador i a fer veure que sí que produeixen. El problema és que, després de tant de temps dedicant el dia a mirar vídeos de gatets a YouTube, no saben imprimir a dues cares, i a l'agenda polsegosa només hi tenen noms importants de persones mortes fa dècades. Demanar-los que facin res és tenir el doble de feina. Però l'amo no se n'adonarà, perquè l'amo és al pis de dalt (i la seva secretària també és un d'ells). Ara és increïble sentir-los dir que no han parat en tot el matí i veure'ls caminar atrafegats d'un lloc a l'altre, fent ziga-zagues i sense cap objectiu. Però sobreviuran, perquè excel·leixen en l'art d'esclafar els eventuals, els que mai no han tingut res segur i s'han hagut de guanyar la renovació dia a dia. Els que no han dit mai que no tenien temps d'esmorzar perquè sempre han vingut esmorzats de casa.