04/11/2021

Cap a la COP26 en jet privat

3 min

A vegades, les maneres amb què som presents als llocs són tan execrables com les absències. Biden, l’esperança blanca de la COP-26, va arribar a la prèvia de Glasgow, a Roma, amb una comitiva de vuitanta-cinc cotxes blindats desembarcats des d’un grapat d’avions militars nord-americans. Hi podem sumar les desenes de jets privats arribats a la capital escocesa, a més de 1.000 litres de combustible l'hora. La Xina i Rússia, dos dels majors emissors de CO2, ni tan sols hi han participat. Els grups ecologistes ja han manifestat escepticisme per una altra absència previsible: la de compromisos vinculants i efectius dels països que participen en la cimera, especialment després que el darrer informe dels científics del Panell Intergovernamental de Canvi Climàtic (IPCC) hagi constatat que serà impossible no superar els 1,5 graus de temperatura a final de segle, i si no hi feim res, arribarem als 2,5 graus amb tot el que això representa. Com si aquest estiu no haguéssim tingut prou evidències que no anem gens bé.

Que la mateixa setmana que comença la Cimera del Clima a Glasgow s’organitzi també la World Travel Market a Londres, una de les majors fires internacionals de turisme, és un altre símptoma que la incoherència pesa molt més que la solvència de les respostes a l’hora d’encarar el canvi climàtic i els canvis que això implica, especialment per a l’economia, la mobilitat i la producció energètica. Com que des d’una lògica capitalista i monetarista ningú no hi vol perdre, hi perdem tots, posant (encara més) en risc el present i sobretot el futur de les noves generacions, en un exercici d’irresponsabilitat que no té precedents en la història de la humanitat, perquè tenim tot el coneixement per ser conscients de la magnitud del problema, i a més disposam de les eines per solventar-lo.

Quan treballava al món de la cooperació internacional vaig constatar que el principal repte per lluitar contra la pobresa global, més enllà de la qualitat dels projectes de desenvolupament o la quantitat de fons que s’hi destinen, era i és la incoherència de polítiques: allò que els països rics donaven amb una mà ho llevaven amb l’altra. El cas del Senegal, que ens agafa a prop, és paradigmàtic: el convertim en 'país prioritari' per a la cooperació, mentre el govern d’Espanya i la UE pacten l’explotació i apropiació d’un dels principals recursos dels quals disposa el país, com és la pesca. El resultat és que els senegalesos han de partir, que molts moren sense arribar a Europa, però això sí, rentam les nostres consciències amb la cooperació espanyola.

Amb el canvi climàtic passa el mateix, amb la diferència que encara que ho ignorem, també ens afecta directament a nosaltres, especialment en el cas de territoris insulars com som. La presència de les institucions illenques a la WTM ha tingut molt més protagonisme que la participació del Govern a Glasgow. És tan incoherent arribar a Glasgow en jet privat com fer-ho a Londres sense assumir que sí, que depenem del turisme, però que si no minvam l’oferta i la transformam, continuarem essent tremendament vulnerables en un context d’intercesa generalitzada, agreujat ara amb la crisi d’abastiment de materials i de combustibles. Es pot ser a Londres i a la vegada a Glasgow? Sí, però no per fer més del mateix.

Un dels problemes que té el planeta, tornant a l’escala macro, és reduir-ho tot a una qüestió d’oferta i demanda. El negoci turístic i immobiliari a l’engròs ha esdevingut un dels vectors de consum insostenible a escala mundial de les darreres dècades, amb el creixement dels macrocreuers com a clar exemple d’això. Cada vegada més vols, més creuers, més turistes, fins a l’infinit i més enllà. El sentit comú –diria que de supervivència– convida a tornar a allò petit, que diria E.F. Schumacher. No sols perquè allò petit és bonic, sinó perquè allò que ens diu la ciència és que hem de tornar a ajustar l’escala de la nostra acció i reduir els impactes a tots els nivells. Uns més que els altres, perquè també hi compten les qüestions de classe. Tot el que no vagi per aquí no és aconsellable. Per això la necessitat de repensar quin turisme volem abans que comenci a sonar l’orquestra del Titanic. Però sobretot d’actuar.

La transició energètica cap a les renovables és necessària, però és impossible sense mantenir la tensió extractiva de minerals tan rars com escassos. Millor el cotxe elèctric que el de combustió, però millor encara reduir desplaçaments. Millor reciclar que no fer-ho, però millor encara no arribar a generar residus. Admiram el coet fàl·lic de Bezos ignorant tot allò important que ens envolta, que ens permet viure i que gent com ell està destruint. Per tot això, allò que s’aprovi a Glasgow només tindrà sentit en la mesura que a Londres no hi venguem l’ànima.

David Abril és professor de la UIB

stats