El canvi climàtic es carregarà el turisme
a de mal compaginar que el Govern balear, en un acord amb les navilieres i l’Autoritat Portuària, limiti el nombre de creuers que poden entrar al port de Palma si després, a la pràctica, n’acaben entrant tants com abans o més, perquè els mateixos que han signat l’acord pressionen o es deixen pressionar per no complir-lo. O si els creuers ‘es desvien’ als ports propers, com el d’Eivissa, per mirar de mantenir la ficció que l’acord es compleix. Els problemes mediambientals que causen aquests mastodòntics hotels flotants no es limiten al lloc estricte per on passen: l’abast del seu impacte arriba perfectament des de Mallorca fins a Menorca i Eivissa, i viceversa. El seu rendiment econòmic, suposadament fabulós, està més publicitat que demostrat: en canvi, els danys que produeixen (als ecosistemes marins, però també al paisatge urbà) sí que estan quantificats, i la seva incidència en un mercat laboral estacional i precaritzat és evident. La recent reforma laboral ha duit com a conseqüència immediata un augment de la contractació de fixos discontinus, però falta veure quina millora suposa això en una realitat consolidada que consisteix a fer feina durant mig any i passar l’altre mig a l’atur. I en què l’abandonament escolar i la falta de formació continuen sent la tònica majoritària.
La qüestió no es limita a la crítica del creuerisme, una activitat que intenta evitar qualsevol destinació turística que hagi aconseguit deixar enrere els anys noranta (tornem a assenyalar els esforços a Itàlia, no del tot reeixits, per treure els creuers de la Llacuna de Venècia, abans no la destrueixin del tot), sinó en la necessitat de no fer-se trampes al solitari. Està molt bé signar la Declaració d’Emergència Climàtica, instaurar una moratòria en el creixement de places hotelers i acordar un front comú amb Barcelona per defensar les Zones de Baixes Emissions. Però tot això servirà de ben poc si no tan sols no té traducció en accions concretes, sinó que després (per la inèrcia del dia a dia, o per les pressions dels lobbys, o per la por de prendre decisions impopulars) els governants es mantenen en les inèrcies de sempre. El 24 de febrer, quan Rússia va iniciar la invasió d’Ucraïna, a les Balears no se sentien preguntes sobre si això podia significar la Tercera Guerra Mundial o sobre els fets que havien duit a aquesta situació: la pregunta que se sentia, i es llegia, era si això podia afectar una temporada turística que tothom preveu exitosa. El marc mental continua sent aquest, i si no el superam, serà el pes de la realitat el que ens superi a nosaltres com a societat.
Les Balears no són l’únic lloc on les declaracions d’intencions, i fins i tot de principis, no concorden amb la realitat tangible. Científics especialitzats precisament en el canvi climàtic, cansats de predicar en el desert, s’han concentrat aquests dies al Congrés de Madrid per protestar contra la inacció dels polítics. I l’informe IPCC (el Grup Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic) adverteix d’un “encalentiment extrem” de la Mediterrània, que seria una de les zones del planeta més castigades per unes condicions climàtiques que alternarien onades cada vegada més freqüents de fred i de calor. El resultat, per a investigadors com Pau de Vílchez, Gabriel Jordà i Macià Blàzquez, té conseqüències clares: els turistes deixarien de venir a les Balears, senzillament perquè passar les vacances en un lloc on es rosteixen de calor deixaria de ser interessant. Dit d’una altra manera: el canvi climàtic no és un espantall que invoquin quatre turismòfobs errats de comptes, sinó una amenaça imminent que pot deixar-nos, aquesta sí, sense turisme. Cal aturar-se de fer proclames i començar a actuar amb diligència.
Sebastià Alzamora és escriptor
