La campanya electoral era de gran exposició personal i poca profunditat política fins que va arribar el debat a quatre. Abundava la presència de caps de cartell en magazins i entrevistes “de perfil humà”, en un esforç per donar a conèixer el personatge –les seves maneres, els gustos personals…– més que el líder polític. Un tractament de campanya més propi de l’star system que del que es pressuposa li correspon a l’actual realitat política. Dura i preocupant realitat política. Com si s’anés a escollir l'actor preferit i no l’opció política que ha de governar el país.
Aquesta “exposició màxima” en aquests tipus de format, en el qual es busca crear el personatge que transcendeix el polític, no és cap garantia de coneixement. Al contrari, condueix a la robotització. L’esforç per aparèixer com un personatge positiu, sense arestes, amb molta freqüència i facilitat condueix al personatge pla, al senyor que si truqués a la seva porta vostè confondria amb un venedor de bíblies. La recreació d’aquests escenaris accessibles, en els quals es pot “palpar” el personatge, resulta intencionadament equívoca, no ja perquè “la seva casa i casa meva”, per molt que s’esforcin, mai serà la mateixa, sinó perquè prefigura una situació en el qual sembla que la resta problemes no existeixen, que haguessin estat superats.
Una ficció, precisament, molt allunyada de la realitat del canvi d’època que s’acosta. Un moment de fricció davant el qual no es pot ficar el cap sota el coixí i esperar que la tronada passi. I, realment, en molt comptades ocasions, per no dir mai, el protagonista en aquests programes ha estat capaç de desxifrar cap qüestió de calat. Ni les modificacions inherents a un període d'ajust i transició econòmica al qual el món s’està enfrontant, ni les concernents a una millora de la convivència a l’Estat. Però hi ha una altra consideració. La promiscuïtat, enfront de la individualitat del discurs, limita inexorablement la capacitat de seducció. Se substitueix el discurs per la cuina, el sofà, el futbolí o el ping-pong. Això no converteix el líder en més atractiu, ni més humà. Per ventura en més comú. Un marc de referència que no propicia gens la imatge de canvi necessari. Més confortable per parlar del que és “políticament correcte” i no de la transgressió convenient.
El debat a quatre per televisió era la fita que podia rompre aquesta dinàmica. Més de 9 milions de persones el varen seguir. La política interessa en el seu estat més pur. El debat, un àmbit absolutament polític en què el missatge, el matís, el joc, la seducció, poden adquirir tota la seva riquesa, no va decebre. L’eròtica del poder que mai defrauda. He dit debat a quatre i hauria d’haver dit debat a tres. Sáenz de Santamaría va actuar d’actriu de repartiment o, en tot cas, de llebre, a pesar seu. Rajoy va voler estar-ne absent. Però, va perdre per incompareixença? Acostumat a guanyar eleccions sense dir res, si ara no guanya no ho pot fer d’altra manera, sense dir res. De tota manera, la seva actitud va ser una manca de finesa democràtica.
Un cop acabat el debat, una opinió majoritària coincidia a destacar Pablo Iglesias. Algú va dir que era un “animal de televisió”, acostumat a “trepitjar plató”, i que això s’havia notat. Sincerament, no crec que aquesta qüestió de “procediment” sigui suficient per explicar l’eclosió d'Iglesias. Al meu parer, les raons de la capacitat de seducció que va mostrar són més subtils. Iglesias va tenir la capacitat, gens gratuïta, ni fortuïta, de dirigir el seu discurs a un “altre” real, existent, al qual, de manera emfàtica, li va posar nom: camisetes verdes, marees, 15-M, desnonats, Ada Colau, Carmena, la gent que s'aixeca a les sis, el que lluita per arribar a final de mes amb un sou de 700 euros… Aquesta va ser la gran diferència: va posar nom a les persones, mentre els altres posaven nom a les coses.
Em va sorprendre la capacitat de Pedro Sánchez per omplir el temps i l’espai. En acabar el debat, semblava, per ventura, qui més havia parlat, no obstant en el cronometratge de temps de cada un dels participants ell era qui menys n’havia consumit. Pot semblar una qüestió menor, però, a més de saber utilitzar el temps, denota precisió i contingut, segurament gràcies a un treball d’equip previ, qualitats, ambdues, gens menyspreables. De fet, va ser qui va fer més propostes concretes, i en menys temps.
El debat entre candidats té molt de ritual en una confrontació democràtica i, com a tals, té el seu temps, el seu ritme i textura. Un debat no és lloc per a discursos asèptics i transparents, ans el contrari. L’habilitat no és aparentar qui no ets, en la vana pretensió de convèncer el màxim de gent, sinó de posar-te en la pell de qui escolta. Ho varen aconseguir tots?
