CORRENTIA

Els camins intransitables

La darrera targeta groga d’Europa a l’estat espanyol projectava reflexos taronja alarmants. No era fàcil discernir-ne la causa, i potser aquesta mateixa dificultat va generar lectures interessades: d’aquestes que sovint s’autoimposen les societats o els pobles per mantenir l’optimisme, ara que algú ha establert que és una força que ens empeny vers l’obtenció dels nostres somnis. Per això, el realisme està tan mal vist en determinats punts del parxís polític.

Sí, s’ha d’entendre que estem necessitats d’esperança per carregar la quotidianitat a l’esquena de cadascú. Una senyora italiana, pobra i maltractada per la vida, va ser convidada pel seu psiquiatre a deixar de jugar a la loteria per diverses i comprensibles raons. La senyora en qüestió raonà així la seva negativa: “Doctor, necessit creure en la possibilitat que em passi alguna cosa bona”. Aquest és l’estat de molta gent del Principat i rodalies, i per això mateix la darrera targeta groga europea amb reflexos taronja despertà tantes esperances en la recomposició del panorama: els presos en llibertat sense càrrecs, els exiliats a casa, i tothom exercint els oficis per als quals foren elegits.

I no, les coses no van així. No és que no hi haguessin d’anar, vull precisar, simplement no hi van. La investidura de Pedro Sánchez i la consegüent formació de govern requereixen algunes ruptures i algunes soldadures de molt de respecte, i adesiara sembla que aflorarà el miracle. Però tot plegat continua sent difícil fins a resquitllar la impossibilitat. Potser es farà màgia potàgia, però aquesta sortida no garanteix la fiabilitat dels fonaments ni de les infraestructures. Tot el que acaba en mans de Pedro Sánchez és conduït a un carreró sense més sortida que un terreny d’arenes bellugadisses. I Sánchez no té excusa: és un dels que més han batallat per distorsionar i emmetzinar les perspectives. I si ell encara pot enfilar el camí de tornada a uns espais transitables, podrien trobar-lo tants de jutges i fiscals que són els que han arribat més lluny en el restabliment d’una Espanya que es resisteix a deixar de ser “este país de todos los demonios”? Algú vol córrer el perill de desautoritzar el fons i les maneres del judici del segle XXI (per ara), en una Espanya on les extremes dretes ja s’han posicionat per a l’assalt al futur?

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF