Som al camí de la normalitat?

Tot són bones notícies. Ara bé, que neixi i celebrem una iniciativa pública com Lletres Compartides, que posarà en comú escriptors i obres dels distints territoris de parla catalana i en promourà la circulació, és signe de l’anormalitat cultural que vivim. Que sigui notícia que els governs de les Illes Balears, Catalunya, el País Valencià i Andorra estiguin treballant una campanya conjunta pel foment de la llengua catalana també és una anormalitat flagrant. I no ho dic tant per la situació de la llengua, sinó perquè la normalitat seria que sempre s’hagués volgut transmetre la imatge d’unitat lingüística. 

És una anomalia que a les pàgines de cultura d’aquest setmanari s’hagi de destacar com el treball que s’ha fet amb les creacions teatrals balears per posicionar-les a Barcelona està donant resultats, i que no és una, ni dues, sinó tot un seguit d’obres que ja han fet el bot fora de les Illes. I és que si això ho contam com a extraordinari és perquè encara no s’ha conquerit la normalitat. Et giris on et giris, cada petita o gran bona notícia en aquest sentit du implícit allò que no hem fet abans o, més ben pensat, allò que de manera estratègica s’ha fet tot el possible perquè no ho poguéssim fer. Sense anar més lluny, que fins fa un parell d’anys les televisions autonòmiques de les Balears, Catalunya i el País Valencià –IB3, TV3 i À Punt– no haguessin fet gairebé cap producció conjunta, que s’anunciassin a les totes les primeres i ara ja se n’estiguin preparant més i més no deixa de ser la constatació del que s’hauria d’haver fet i no es va fer perquè hi havia tots els impediments possibles, fins i tot impediments per veure des d’un territori les cadenes dels altres. Diu molt de la situació el fet que durant un parell d’anys hagi estat més fàcil per a una casa de Mallorca mirar Al Jazira que tota la producció catalana. 

Podríem continuar amb el circuit musical, amb els grups de les Illes que roden per Catalunya i el País Valencià, només que roden més si el segell que els du no és illenc. Però més que no continuar destacant aquestes bones notícies que ho són per l’anormalitat de la cultura catalana, hauríem d’apuntar tots aquells que, des de Madrid o des d’aquí mateix –també, també–, han fet que aquesta situació cultural sigui tan anòmala. I sobretot demanar-nos si, si ara sí, som al camí de la normalitat. Que hi hagi diversitat en el si d’una cultura, com ara la catalana, com ara qualsevol altra, és un signe de riquesa, no de desunió i, òbviament, no és motiu per presentar-la fragmentada, inconnexa i internament incomunicada.

Una espera que les iniciatives de treball conjunt i d’espais i recursos compartits no sigui ara una cosa circumstancial. Tampoc no pot ser anecdòtic, ni quedar en presentacions, campanyes efímeres ni voluntats que s’esgoten aviat. Ha d’existir la unitat cultural. La cultura enforteix els països. Bé que ho saben aquells que sempre han volgut disgregar la catalana per afeblir-nos i fer-se ells més forts.