Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’article de Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949), escrit a l’exili de Perpinyà el 4 de maig del 1947 i publicat a La Nostra Revista (Mèxic, V-1947) arran de la mort, fa 75 anys, de Francesc Cambó (Verges, 1876 - Buenos Aires, 1947). Polític, financer, mecenes, Cambó va liderar el catalanisme conservador fins al 1936.
El catalanisme de Cambó no va limitar-se al camp polític. Els catalanistes que només ho són políticament -anava a dir electoralment- tenen ben poc gruix nacional. Més important que l’obra política -per molt que ho sigui- és l’obra de cultura, de vera cultura, que té la màxima expressió i l’instrument insubstituïble en la llengua pròpia. Passen els manifestos, mítings, desfilades, assemblees, eleccions. Avui es guanya, demà es perd. Ve la dictadura, ve la República, torna a venir la dictadura, es torna a esperar la República... Mentrestant, Castella, amb el seu nom imperial d’Espanya, segueix tenint Estat, institucions, cultura, literatura, llengua de lliure ús. Catalunya, en els períodes obacs, ho perd tot o quasi tot, i en els dies de claror o de clariana no ho té sinó parcialment. Això fa indispensable l’ajut privat a l’obra de la nostra cultura. [...] Per a evitar el dany, o per a reduir-lo, és indispensable l’acció dels particulars, tant en forma d’aportacions modestes com en forma de mecenatge de patricis. [...] Un patrici autèntic és sempre un patriota, i més en els pobles que viuen en un estat de submissió o d’inferioritat. [...] En els pobles que s’han trobat en una situació anàloga a la de Catalunya, tot patriota acabalat pensava, al llarg de la vida i davant la mort, en la pàtria desvalguda. [...] És just de proclamar que l’exemple més vistent ha vingut de Cambó. [...] La seva ha estat una aportació constant i metòdica, de la qual la Fundació Bernat Metge és el resultat culminant. [...] Quan hagin passat els apassionaments de les antigues lluites de partit, tots el patriotes catalans, separant l’aspecte estrictament polític de l’aspecte espiritual, hauran de reconèixer l’alçada de la figura de Cambó, el seu catalanisme bàsic i la seva obra meritòria de foment de la cultura catalana. Trobaran que ha estat una falla del sentit nacional la conducta dels catalans que, en la primera meitat del segle, han corregut darrera d’alguns santons de la política espanyola, poc o gens amics de la nostra nació, mentre que pretenien negar en absolut el patriotisme d’altres catalans, germans nostres, de la nostra mateixa llengua, del nostre mateix deler, que poden haver-se equivocat en l’actuació política, però que han mantingut l’amor a Catalunya i l’han segellat amb les obres i amb la sang. En la meva actuació política i en la meva labor periodística, m’ha tocat de criticar i combatre sovint l’actuació de Cambó. De vegades ho he fet acerbament, però sempre en termes correctes, ben allunyats d’aquell canibalisme que ell denunciava i del qual no estaven lliures alguns dels seus. No he de rectificar res del que sobre ell he dit o escrit. I si en vida vaig tractar-lo amb correcció -i faig constar que va correspondre a aquesta actitud-, ara que és mort vull dir-li el meu adeu de català, amb la recança que, per causes múltiples, les seves qualitats no hagin tingut per a la pàtria nostra un més vast i perdurable rendiment.
