13/07/2021

Fi del calvari?

2 min

És de primer de comunicació política: si no vols que una notícia es magnifiqui, fes-la pública en cap de setmana. Dissabte passat es va saber que Pedro Sánchez modificava bona part del seu govern i les reaccions no han tardat a arribar, des de l’oposició zombi i cada vegada més obertament franquista i carnívora del PP i de Vox fins als aplaudiments acrítics i poc convençuts de socialistes d’arreu de l’Estat. Hi ha qui qüestiona la capacitat de Miquel Iceta d’encapçalar el Ministeri de Cultura i sembla que alguns s’han afanyat a justificar-ne el nomenament a través d’un autèntic as a la màniga: el seu currículum genètic. Resulta que el nou ministre és nebot d’un exjugador de l’Athletic. Més enllà d’això, costa d’imaginar que Iceta jugui un paper tan invisible i galdós com el del seu predecessor, José Manuel Rodríguez Uribes. Sense anar més enllà, confessaré, de fet, que per escriure aquest article he hagut d’entrar a Google per tornar a cercar el seu nom.

Però la que no ha passat gens desapercebuda, decididament, és la destitució de la vicepresidenta primera del Govern, Carmen Calvo, mascaró de proa de la transfòbia institucionalitzada a l’estat espanyol. La mateixa Carla Antonelli, exdiputada a l’assemblea de Madrid pel PSOE i activista pels drets de les persones trans, celebrava la notícia al seu compte de Twitter amb un missatge breu però contundent: “Fi del calvari”, va dir.

En efecte, la 'soi-disant' feminista Carmen Calvo ha dedicat els darrers anys de la seva carrera a impedir que es tramitàs l’aclamada llei trans i a criticar que el gènere d’una persona es triï, segons ella, “sense res més que la mera voluntat o el desig”. També ha defensat a totes les tribunes possibles que els drets de les persones trans poden posar en risc els de les dones (un argument més propi de partits com Vox que no pas d’una persona que es vol dir feminista), o fins i tot “els criteris d’identitat de 47 milions d’espanyols”. Com si les dones trans no fossin dones. Com si la identitat de les persones cisgènere no reposàs (no esclafàs, massa sovint) sobre la de les persones trans i no binàries que lluiten per existir.

Alguns diran que amb la destitució d’aquest personatge s’ha acabat el calvari. Veure’l desaparèixer, si més no fins a nova ordre, no és cap mala notícia per als amants dels drets humans. Mentrestant, però, la comunitat LGBTI+ continua vivint amb la por de ser increpada, agredida o directament assassinada una nit de cap de setmana a qualsevol carrer, pel simple fet de ser qui som i d’expressar-ho. I per molt que pesi a gent com Calvo, les mans que ens amenacen a nosaltres i a les dones cisgènere són exactament les mateixes: les de l’heteropatriarcat. Qui vulgui negar aquest fet no només estarà dient mentides, sinó que contribuirà, a través del seu gest, a alimentar les estructures que sustenten les violències masclistes. Ens queda això o lluitar plegats: estic convençut que, quan ens ajuntam, les minories som majoria.

stats