El caló del Moro i el límit al turisme
Aquests dies s’han fet virals les imatges de la saturació del caló del Moro. Gent fent coes de quatre hores en un espai natural tan privilegiat com reduït, que han duit l’Ajuntament de Santanyí a haver de contractar seguretat privada per controlar-ne l’aforament. Fa uns anys no érem tants els mallorquins que ni coneixíem la ubicació de la cala, i si la coneixíem tampoc no hauríem estat disposats a fer més d’una hora de carretera ni molt menys a haver d’aguantar hores de sol en una coa interminable de turistes. El que passa al caló del Moro és aplicable a les postes de sol a Benirràs, a Eivissa, o a Menorca, amb el tancament gairebé inèdit d’un bon grapat de cales. Justament en Miquel Camps, del GOB Menorca, parlava ja fa anys del risc que algunes d’aquestes cales passassin de ser cales verges a ser cales màrtirs.
Qualque cosa ha canviat aquests anys, més enllà de la 'socialització' global de les nostres platges paradisíaques gràcies a internet. Fa anys que els gurus del turisme ens diuen allò que la gent el que vol és “gaudir de l’experiència”, però jo només hi veig, com en aquell episodi de Black Mirror en què la teva posició social depèn dels likes que et posen a les imatges que penges a les xarxes socials, bastant d’allò de fer veure que fas coses xules, encara que la teva vida sigui una merda. Recordem que un de cada tres illencs (que també som especialistes a saturar espais naturals) no es pot permetre materialment partir almenys una setmana de vacances, enlloc. Això és aplicable a molts altres espanyols, britànics i fins i tot alemanys, que també tenen les seves crisis, no ho oblidem.
Des de l’economia convencional serem avisats que tot plegat va de preferències dels consumidors i de la llei de l’oferta i la demanda. Té una certa lògica que, més enllà que a alguns ens sembli una mica absurd, tendim a fer allò que fan els altres, i hem de reconèixer que les Illes estam ben connectades, especialment en el context (encara) pandèmic en el qual ens trobam. Novament, l’economia i els que fan caixa també quan hi ha crisi tornen abstreure’s d’allò que realment explica la saturació que ja coneixíem abans del 2020, encara que fa sols uns mesos ens hagués semblat improbable en el curt termini. I és que allò que permet l’experiència (efectivament gaudida, o no) del turisme és el miratge del petroli barat, i d’uns preus per viatjar que fan rialles, i que poc tenen a veure ni amb una situació d’emergència climàtica ni amb cap aspiració comunista perquè tothom pugui viatjar on vulgui. Sobretot si aquests dies agafar un vol a les Canàries surt més barat que agafar el tren de Palma a Manacor. I si no ho creis, feis la prova.
Cada passa endavant, com la protecció de la posidònia o l’ampliació dels espais naturals, va acompanyada de dues passes enrere, amb la impossibilitat d’exercir un control efectiu de la capacitat de càrrega d’aquests espais, o de cada una de les nostres illes, que també tenen uns límits biofísics claríssims. El Murterar deixa de cremar carbó (una fita històrica), però cada cop tenim més cotxes, volam més i consumim més energia. Instruments com l’impost d’estades turístiques tornen vells aquests dies, perquè la cosa no va de 'compensar' impactes negatius, ni de sembrar arbres per cada tona de CO2 de la qual som responsables (uns més que els altres), també, quan viatjam: va de posar (i posar-nos) límits, començant, òbviament, per qui més té i més impacte genera.
El capitalisme és insostenible, com sosté el darrer informe de l’IPCC, tan contundent com inquietant. Potser no tenim ara per ara les eines per revertir tot un sistema, però sí que tenim el deure, o el sentit ètic, de l’ecologisme de la supervivència, si voleu, de posar límits clars a l’activitat turística. Una activitat que amb l’excusa de la recuperació torna anar desbocada, gràcies que continuam cremant combustibles fòssils com si no hi hagués demà.
I no n’hi haurà, de demà, si més enllà de somiar utopies llunyanes no començam a treballar la utopia del mentrestant. Qualsevol transformació profunda en el futur comença tranformant petites coses avui, aquí i ara. És cert que la situació sociolaboral era del tot insostenible i feia falta reactivar el turisme, però no és menys cert que en acabar la temporada tornarem a registrar xifres de pobresa i desigualtat probablement pitjors que les del 2019. Per això la urgència de pensar el mentrestant, però sobretot de fer: se’ns esgota el temps i ja no és hora de plantejar-nos grans debats, perquè gairebé tot està debatut. Així ho han començat a assumir a altres indrets de la Mediterrània, com Venècia, que ha prohibit l’accés als creuers i farà pagar als turistes per entrar a la ciutat. També podem optar per fer-nos un altre selfie, i en lloc de dir “patata”, dir “quil quinviir il midil tirístic”.
