'Callos' a la madrilenya
Guardem-nos de fer vaticinis, però hi ha moltes possibilitats que el fenomen Ayuso, a mitjà termini, s'acabi desinflant no diré amb el mateix ímpetu que s'ha inflat, però gairebé. Existeixen com a mínim precedents, com el que veiem ara amb Ciutadans (i els lideratges d'Albert Rivera, primer, i d'Inés Arrimadas, després), i, abans, amb UPyD (sigles que, no ho oblidem, volien dir Unión, Progreso y Democracia) amb un altre lideratge, el de Rosa Díez, construït a les mateixes drassanes, que no són altres que les de la caverna mediàtica. Els mitjans més afins al nacionalisme espanyol són els que marquen la pauta política a tot Espanya (i, en bona mesura, també a Catalunya) i són ells els que fan i desfan lideratges amb desfici. Els agrada fer-ho, i no és estrany: d'aquesta manera fan bullir l'olla, guanyen diners, subratllen –per si calia– qui mana aquí i, per què no?, es diverteixen. A més de tot això, existeix la possibilitat que algun dia ensopeguin amb el líder o la lideressa que vertaderament sigui capaç d'ofrenar noves glòries a Espanya.
En el cas d'Ayuso, tot indica que la seva estela perdurarà com a mínim tant com duri el seu mandat a la CAM, altrament dita Comunitat de Madrid, atesa la victòria esclatant que se li augura. Fins i tot Pedro Sánchez s'ha abocat en la precampanya (i, amb tota seguretat, també en la campanya), esborrant d'aquesta manera del mapa el candidat del PSOE (Ángel Gabilondo, l'home desdibuixat) i donant la raó als mitjans abans esmentats, que presenten cada dia les eleccions madrilenyes com un pols entre Ayuso i Pedro Sánchez, quan és evident que la presidència d'una autonomia no competeix contra la del govern central. Però la realitat fa temps que va deixar de tenir importància per als fabricants de mentides (o fake news, com en vulgueu dir), i el més trist és que aconsegueixin arrossegar cap a aquestes mentides aquells que se suposa que han de lluitar per aturar-les.
Mentrestant, és interessant veure com el lideratge d'Ayuso és com una espècie de gep, una protuberància inesperada que li ha sortit al PP, i que Pablo Casado (un mediocre) i el seu entorn (personatges encara més mediocres que Pablo Casado) es miren amb prevenció i sense saber què fer-ne. I també té gràcia sentir el candidat de Ciutadans, Edmundo Bal, queixant-se que aquestes eleccions poden dur una victòria de la crispació i de l'extrema dreta. Ningú ha fet tanta feina com Ciutadans perquè això passi: ells han estat durant anys el partit de la crispació i el referent de l'extrema dreta, frec a frec amb el PP. Ara que estan a punt de desaparèixer, sentir-los lamentar-se de la seva pròpia i penosa contribució al debat públic té la gràcia d'un sarcasme.
Tot plegat ha omplit el debat públic de callos, és a dir, de nacionalisme espanyol –i madrileny– del més greixós. Mentrestant, en una galàxia molt llunyana, els partits independentistes catalans no es posen d'acord ni tan sols per investir el president de la Generalitat, i encara afirmen que no hi ha pressa. La feblesa és això.
Sebastià Alzamora és escriptor
