OBSERVATORI

Una de calenta i una de freda

J.A. MENDIOLA
J.A. MENDIOLA

Manacor.- Un altre cop Jordi Casanovas, qui després de la trilogia catalana torna als seus orígens amb una comèdia negra i amb un títol tan significatiu com 'Idiota'. L’idiota és Ramon Madaula, un home financerament desesperat que acudeix a una prova científica per cobrar alguns doblers que li alleugereixin el problema. L’encarregada de fer-li la prova és una científica, alemanya, interpretada per Anna Sahunn, que mitjançant un grapat de preguntes estudiarà les seves reaccions i el pressionarà amb mètodes no gaire convencionals. Una hora i vint minuts en què el personatge de Madaula anirà variant el seu comportament, de manera que l’idiota deixa de ser-ho. Aquestes situacions permeten a Madaula un sense fi de registres que d’alguna manera dibuixen un dens calidoscopi de la condició humana, mentre que el personatge de la científica manté en tot moment una línia d’interpretació que no resta gens de mèrit a l’actriu. Estam davant una obra divertida, àgil i compromesa, que fa que el punt d’arribada passi a ser un element per a la reflexió més enllà del divertiment amb què s’inicia.

És evident que d’alguna manera 'Idiota' és un vehicle per al lluïment de Madaula, en un registre que potser fins ara no havia explorat gaire, o potser sí, en un altre vessant, com en el cas d’'El llibertí', que va dirigir Joan Lluís Bozzo, on ja mostrava que els seus límits anaven molt més lluny del que ens tenia acostumats. Aquest ha estat un altre salt que li obri moltes més portes. Anna Sahun no queda gens enrere, perquè és clar que, sense un feina prou sòlida com la seva, la de Madaula no hauria estat tan eficient. Potser l’únic que em semblà innecessari fou el subratllat final, que tampoc no molesta gens ni mica.

Lliure.- El Teatre Lliure ha tornat a penjar el cartell d’entrades exhaurides amb la programació de, segons diu el programa, “una aposta per la investigació, la reflexió” de la mà de Teatro de la Ciudad, que ja havia aterrat a La Abadía madrilenya amb idèntic èxit de públic amb tres de les tragèdies gregues més conegudes i reconegudes, dirigides per tres directors diferents, tots ells de prestigi. Andrés Lima dirigeix 'Medea', Miguel del Arco 'Antígona' i Alfredo Sanzol 'Edipo Rey'. Tres plats tan suculents com ambiciosos. A hores d’ara només he pogut veure la primera, amb representació mallorquina: el músic Jaume Manresa, autor de la música original; la creació videogràfica de Miquel Àngel Raió i l’actriu i cantant Joana Gomila sobre l’escenari, actuant, cantant i tocant el contrabaix, en una intervenció magistral i en què mostra tot un ventall de possibilitats, a més de la seva veu prodigiosa, dolça i rotunda quan canta 'Tierra' de Caetano Veloso i 'Tonada de la Luna llena', de Simón Díaz, en una versió deliciosa. Idònia com sempre la feina de Manresa, com la de Raió. La versió de Lima és una mixtura entre la de Sèneca i la d’Eurípides, encara que bàsicament del primer, personal, molt lliure, però que en qualsevol cas abasta tots els trets característics del personatge. Qui la interpreta és una 'top ten' del panorama teatral espanyol. Ni més ni menys que Aitana Sánchez Gijón, qui es va emportar la gran majoria d’aplaudiments del públic que omplia a vessar la Sala Fabià Puigserver, i ho va fer de valent. Reconec que l’actriu mai no m’arriba i a 'Medea' no va ser una excepció, sobretot en el moment del “qué he hecho”, “me arrepiento”, que havia de ser molt dramàtic i a mi tan sols em va semblar sobreactuat, com tampoc em va semblar contundent el moment en què mata els fills, dos ninots de plàstic, que em va parèixer diguem que poc creïble. Difícil de creure va ser també la presència d’Andrés Lima sobre l’escenari, interpretant Jasó, el causant de tot plegat, sense ànima, fins al punt que semblava que estaven davant un assaig tècnic de l’obra i que el director sortia a dir com ho havia de fer o per on havia d’anar l’actor a l’escena en qüestió. Val a dir que la salva d’aplaudiments va ser llarga i càlida i les crítiques tant a Mèrida com a La Abadía, molt elogioses, fins i tot descomunals.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF