Calen més que mesures simbòliques per afrontar la manca d’habitatge
PalmaLa pandèmia ha obligat a apartar temporalment el que havia de ser un dels principals reptes de la legislatura: la manca d'habitatge accessible. La devastadora crisi econòmica i l'immens repte sanitari que ha implicat el covid-19 han fet canviar les prioritats del Govern. És comprensible i, de fet, cal reconèixer que l'equip de Francina Armengol no podia actuar d'una altra manera sense caure en la irresponsabilitat.
A les Balears, però, el problema d'accés a l'habitatge no ha desaparegut amb la pandèmia. Al revés. Per molt que el preu del lloguer hagi pogut davallar lleugerament en algunes zones, això no compensa ni de lluny la caiguda en la capacitat adquisitiva de bona part de la població, causada per l'aturada en sec del turisme i del dinamisme econòmic. I el preu de compra, que gairebé tampoc no s'ha mogut, també demostra la injustícia de la situació actual. No és només que comprar un habitatge a les Balears sigui massa car –que ho és–, sinó que, a més, els sous són desproporcionadament baixos. El resultat és que per comprar casa a les Illes calen, de mitjana, 16,1 anys de sou íntegre. Gairebé el doble que a Madrid (8,5) i que a Catalunya (8,4) i més del doble que la mitjana espanyola (7,4). La diferència és evident, és clamorosa.
És cert que l'atractiu turístic de les Illes distorsiona les xifres: hi ha un mercat, que no és petit, enfocat a estrangers que cerquen segones residències més aviat luxoses i, per tant, cares. Però els habitatges que es fan per a aquest mercat ajuden a fer enfilar el preu del sòl edificable, que en unes illes sempre estarà limitat.
Sigui com sigui, la pandèmia no pot servir d'excusa per amagar el problema de l'habitatge davall l'estora. La situació és cada vegada menys sostenible i el Govern hi ha de prendre mesures efectives. Això vol dir que cal anar més enllà de l'anunci de l'expropiació temporal de 56 habitatges buits de grans tenidors, que es va fer ara fa un mes, gairebé tres anys després que s'aprovàs la llei que ho permet. Per molt ressò que hagi tingut en mitjans estatals que cercaven mostrar Armengol com una mena de cacic populista, és una mesura simbòlica. 56 habitatges no canviaran les dificultats per trobar casa de la majoria de ciutadans. I la poca rapidesa amb què s'ha començat a aplicar l'expropiació d'ús no fa pensar que pugui arribar a ser una eina útil per resoldre el problema real. El Govern ha d'anar més enllà de les mesures simbòliques, si és que pretén afrontar de veritat la manca d'habitatge. Amb maquillatge comunicatiu no en tindrà prou.