Cafè exprés a la Puerta del Sol
De cop i volta s’imposa en la política espanyola la variant amb més cafeïna. Res d’infusions aigualides, excitació màxima per les venes. El que havia començat com un capítol més del tacticisme polític a l’ús porta camí de convertir-se en una nova “batalla de (i per) Madrid” farcida de càrregues de profunditat. De la inicial capritxosa “Ayuso i una moció a Múrcia”, sense solució de continuïtat, s’ha passat a l’èpic del “xoc de titans” a la capital.
Un cop superat el tràmit de l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat i complides les eleccions a Catalunya, els analistes auguraven un període d’estabilitat i certa tranquil·litat política, més enllà de les dificultats derivades de la difícil transició postpandèmia. Però no comptaven amb la persistent tirada de Sánchez cap a Ciutadans, que ja havia demostrat en el seu primer, i fracassat, intent d’investidura. Potenciar el paper de la formació taronja, per reafirmar-ne la centralitat i aprofundir la divisió de la dreta, era segurament la nova superproducció que pensaven treure de la factoria de la Moncloa els estrategues oficials.
El PSOE, que quasi triplica en escons Ciutadans a l’Assemblea Regional de Múrcia, “regalava” a Ciutadans la presidència de la comunitat en una moció de censura conjunta. Potenciar Ciutadans. Els socialistes no acaben de veure en el conglomerat de les forces progressistes i sobiranistes, que van donar suport a la creació del govern de coalició, un “àmbit natural” còmode. L’única possibilitat que tenen per modificar a la baixa el seu grau de dependència és “reflotar” la versió més centrista de Ciutadans. Aquest era l’objectiu en primer terme de la moció de censura a Múrcia.
Utilització de trànsfugues i posterior fracàs de la moció de censura; tots coneixem els esdeveniments. L’operació Múrcia comportava certs perills i, efectivament, a Ciutadans li ha explotat a la cara l’artefacte que els socialistes li havien posat entre les mans. Però la factoria d’estratègies de la Moncloa ha creat una versió un poc sui generis del sistema win to win, que consisteix que ells sempre hi surten guanyant. En aquest cas, s’estavella Ciutadans, però aconsegueixen arraconar, encara més si era possible, el PP en mans de Vox. A més, el PP, en una grollera recreació del transfuguisme, torna a reafirmar la seva imatge de partit corrupte i prepotent que es creu per sobre de qualsevol norma. Prepotència.
No tot són flors i violes en els somnis socialistes. Han constatat, un cop més, la impossibilitat natural d’articular una alternativa de govern distinta del bloc de progressistes i sobiranistes que els va donar suport en la investidura i en els pressupostos. El tacticisme té les seves fronteres. És evident que les aigües de la disputa política en l’actualitat baixen per rierols difícils de contenir en el marc més tradicional de la política. La reacció a la pedra llençada pels socialistes ha vingut de la mà d’Ayuso i Iglesias. Amb la convocatòria anticipada d’eleccions i el subsegüent desembarcament del líder de Podem a la campanya electoral de la comunitat de Madrid. Decisions massa transcendents per una legislatura que es limitarà al temps que restava per finalitzar l’actual (l’estatut de la comunitat no preveu que sigui d’una altra manera). Cafè exprés, efectivament, molta cafeïna per a un bagatge temporal tan curt.
Confrontació directa entre models antagònics. A Ayuso i Iglesias l’únic objectiu que els uneix és consolidar les posicions pròpies. Ayuso, posicionar-se com a alternativa real dintre del seu partit. I Iglesias, procurar que UP no quedi fora de l’Assemblea de Madrid si no arriba al 5% dels vots. No entrar a l’Assemblea i desaparèixer de l’escenari madrileny podria representar un greu cop per al futur a la seva formació. Els interessa la confrontació directa. La mesura de l’èxit és distinta per a cada un d’ells. A la popular només li serveix guanyar amb un marge suficient que li permeti formar govern en solitari. En canvi, Iglesias, quedant segon en el bloc de l’esquerra, per davant de Más Madrid, hauria aconseguit l’objectiu, i si a més pogués sumar per formar un govern presidit pel socialista Gabilondo, l’èxit encara seria més gran. Els socialistes poden obtenir la presidència havent quedat exclosos del debat.
Això és així perquè des dels llunyans temps del fallit sorpasso als socialistes, el paper d’UP s’ha reduït a influir en el practicisme enquistat d’un PSOE quantitativament superior. La dinàmica en la gestió del govern de coalició que comparteixen n’és una mostra continuada. Un paper similar al que està jugant Bernie Sanders i els sectors progressistes del partit demòcrata nord-americà que han aconseguit imposar molts dels seus postulats al candidat guanyador, Joe Biden. Pablo Iglesias, d’un debat directe amb l’estrella emergent del que es podria anomenar trumpisme ibèric –que pretén ser Isabel Ayuso– en podria sortir reforçat en aquest sentit. Però hi ha més candidats... i més debats.
Si Iñigo Errejón, conjuntament amb Carmena, no hagués articulat l’operació secessionista de Más Madrid, avui seria impensable imaginar que Pablo Iglesias abandonàs la vicepresidència del Govern per presentar-se a unes eleccions en les quals ni els més optimistes el situen com a guanyador. Pablo Iglesias va a Madrid per a qualque cosa més. Tancar una batalla familiar oberta fa temps? L’establishment segurament sospira per Errejón, encara que la seva proposta no hagi aconseguit quallar fora de Madrid. L’exposició d’Iglesias serà extrema. Cafè exprés, cafeïna pura. El debat intern de l’esquerra alternativa madrilenya té molta molla. Una concepció més propera a la idea original de posar veu política a la mobilització social enfront d’una altra manera més transversal d’interpretar la política. La pell i la fragància. Interessant.
Celestí Alomar és geògraf
