ABANS D’ARA
Opinió 24/09/2021

Cacera de llàgrimes (1931)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús

Josep Maria Sagarra 1989
3 min
Cacera de llàgrimes (1931)

De l’article de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) publicat tal dia com avui a Mirador (24-IX-1931). Aquella tardor Sagarra estrenava tres peces: el poema dramàtic L’hostal de la Glòria al Romea (7 d’octubre); l’estampa grotesca Les tres Gràcies al Novedades (10 d’octubre) i, en el mateix teatre, el poema dramàtic La priora del Roser (11 de novembre).

[...]

La cacera de les llàgrimes la venim preparant de temps. A les hores més agres de l’estiu, enmig d’una suor canina, protegits per un pijama escalivat, hem anat escopint escenes, sentint aparells de ràdio, miols inconfessables de celobert, i aquelles explosions inqualificables de les motocicletes que s’aturen sota el balcó i et fan les idees a miques. Moltes vegades resulta que una escena que al públic se li senta bé, ha estat escrita amb totes les espines tornassolades d’un peix del Cantàbric que a nosaltres se’ns ha sentat molt malament. Hem acabat el drama i hem fugit uns dies a la platja; ens hem pensat que érem lliures, fins ens hem mig enamorat del pit d’una noia presoner dintre d’un mallot de color d’enciam. Ens hem fet cinquanta mil il·lusions, però tot ha estat un somni: hi ha la pols i el gat de l’escenari que ens esperen. La mateixa fusta vella de sempre, el caliquenyo de l’apuntador, i les butaques buides que baden esperant la nit de l’estrena. Per més que vulguem fer teatre modern i del dia, el teatre és la cosa més vella, més rància, més aprofitada del món. El teatre és una gran martingala d’ossos i serradures, i amb aquests ossos i serradures hem d’anar fent la viu-viu i hem d’anar a la cacera de les llàgrimes. La cacera l’hem de fer amb la complicitat d’una actriu. Un èxit ens lliga amb una actriu, exactament igual que un crim inconfessable. L’actriu o l’actor ens treballen el públic; un petricó, dos petricons, un litre, deu litres de llàgrimes! Quan hem caçat deu litres de llàgrimes ja podem fumar tranquils! Mentre dura la cacera, els autors som uns personatges manicomials; sols, enmig de la fusta i els decorats que descansen, fregant el bigoti d’un maquinista, o patint un clau que ens perjudica les sabates i de vegades ens fa entropessar, anem fent els desabusats i simulem menjar-nos les estrelles amb la mirada, quan en realitat la processó ens va per dintre. Els dies d’estrena, els autors ens estem quiets amb la canya, mentre els comediants treballen per nosaltres, i van regirant les vísceres de la burgesia. Es pot dir que nosaltres som una mena de souteneurs sublims, i encara les amistats vénen a donar-nos corda. Però aquesta cacera de llàgrimes i aquesta vida del teatre fan com el cant de les sirenes. Un cop es tasten, bona nit i bona hora, resulten un oli massa intens perquè ens el puguem treure de la pell. Jo confesso que sense estrenar comèdies no podria viure, i no és per la mitja dotzena de cèntims que surten de les guixetes complicades de la Societat d’Autors com les pilotes del golf miniatura, no és per la vanitat ni per la rutina, és senzillament que el teatre tira més que totes les dones i totes les drogues. Jo, quan ve la tardor, fatalment tinc d’anar a caçar llàgrimes o rialles, fins que la Mort em clavi una cossa al ventre, i vagi a caçar flors i violes i romaní en un cementiri qualsevol.

stats