La cabana de Siscaró (i els seus estanys, a l’estiu)

Aprofitem l’hivern per caminar amb raquetes i ens preparem al bon temps

No sóc d’aquells que fan esport a l’hivern. L’hivern per a mi, més que l’alegria de la neu sota els esquis i les raquetes, és una època de gel i boira, de la borrasca o la pluja penetrant, l’època de fer anys i propòsits de l’any nou, fer diners, fer plans. Per això, segueixo somniant amb el mes de juliol, ple d’ocells i de flors, quan els estanys són accessibles i no hi ha ni déu a la muntanya. I tanmateix... s’ha de reconèixer que la Vall d’Incles, a l’hivern s’assembla encara més a un conte de fades robat a la realitat quotidiana que a l’estiu, un paradís per a un caminant que es posa raquetes i s’aventura a la muntanya. La pista asfaltada, per la qual a l’estiu passen tants cotxes dels que volen aparcar a l’àrea del Pont de la Baladrosa, a l’hivern no es neteja i, per tant, el primer tros de camí, immensament bonic, s’ha de fer a peu sí o sí, sigui pel Camí de l’Obac d’Incles, sigui per aquell lloc on a l’estiu hi trobem la carretera. El Camí de l’Obac d’Incles és, reputadament, el recorregut ideal per iniciar-se a les raquetes en família. El traçat segueix el curs del riu durant 3 quilòmetres i a l’hivern, el camí es fa en dues hores i mitja.

Si a partir del Pont Travenc continueu pujant per la dreta cap al Refugi de Siscaró, deixant el camí del Refugi de Juclà a l’esquerra, penseu que al camí que voreja el torrent de Siscaró hi algun flanqueig on cal anar amb cura. Si arribeu al Refugi de Siscaró, que està a 45 minuts de camí a partir del Pont Travenc, penseu que és petit, de dues estances, pensat per a 10 persones (no és cap hotel i té finestres molt petites, i el manteniment, que inclou la neteja, la farmaciola i el subministrament de llenya, habitualment es fa a l’estiu), però té llar de foc i està obert tot l’any. Al planell de Siscaró, hi ha cobertura 4G i serveis mòbil, tot i que si pugeu més alt, a partir d’aquest punt ja es perd. Tots els blocaires adverteixen que per fer aquesta ruta a l’hivern és necessari tenir una bona condició física, consultar la previsió meteorològica a www.meteo.ad i sobretot, conèixer el risc d’allaus que hi ha, consultant el perfil de Twitter @BandersAndorra. Hi ha llocs on la neu és dura i les raquetes no són necessàries, però els pals són essencials en tot moment. Bé, jo que desconfio de l’hivern i de les forces que el governen, us aconsellaria que us feu acompanyar per un guia professional. Tinc molt bones referències d’Èpic Andorra (o E-pic, Andorra) que, entre d’altres coses, dissenya excursions a mida, però de fet, l’ajuda de qualsevol professional del sector és millor que trobar-se sol a l’alta muntanya al mes de gener sense recursos.

I si fem plans per l’estiu, quan tornin de l’Àfrica els cercavores i el còlit gris, aquell estiu que sembla que mai no arribarà?... Aquell estiu quan qualsevol, fins i tot aquell qui té una forma física tan pèssima i rodona com jo, pot pujar cap els estanys de color maragda, amb el qual, si no pugem a alta muntanya, associem només uns països relativament llunyans, com Irlanda. El nom dels llacs de Siscaró es deu a la canya de siscall, planta que dóna a l’aigua dels estanys aquell color tan verdós.

Quan un caminant arriba al camí de Pont Travenc, sempre es demana: “Juclar o Siscaró?” (a tots aquells que no esteu acostumats a caminades llargues per la muntanya, propensos al vertigen i al·lèrgics a grans multituds, us aviso que la resposta correcta és “Siscaró”: és on tens la pujada més clement, les flors més oloroses i variades, la solitud més perfecte). Ara bé, si sou com jo i pareu cada metre per fer una foto, penseu que per arribar a l’estany de dalt i baixar a l’entrada de la vall d’Incles, necessiteu unes sis hores, tot i que la web del comú, que compta el camí des del final de la carretera de la Vall d’Incles, promet una caminada de tres hores i mig. Sis hores que s’ho valen perquè, si fem cas a la filosofia més moderna, som el que fem...

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF